BARRACA I TANGANA M’agradaria
Si penso com treballaven els columnistes d’abans, m’imagino senyors amb barret, bastó i americana i corbata, perfils elegants a contrallum, intel·lectuals inclinats sobre robustes màquines d’escriure, simfonies de Mahler lliscant sobre les aromes del tabac a la pipa, cervells que il·luminen la humanitat sencera, glops de whisky en got ample i brossa de pols suspesa en l’aire, despatxos amb milers de llibres en biblioteques de roure, veus greus, cites en llatí i tertúlies brillants; això m’imagino, una cosa així, dels columnistes d’abans.
Imagino un assumpte seriós, imagino gent que sap, però ara em veig a mi, em veig escrivint això, ara i aquí. Em veig mal vestit amb dues peces de pijama que no combinen entre si, que encara no m’he rentat ni la cara, bevent cafè de marca blanca i tirat en mala postura sobre un sofà que hem de canviar, teclejant un portàtil de pantalla bruta sense saber molt bé què dir, amb el meu fill recolzat a l’espatlla mentre veu La Patrulla Canina
i demana a crits que m’aixequi per tirar uns penals, que em vindria de gust, a tot estirar, jugar a una cosa al mòbil, i la meva filla queixant-se perquè no vol veure La Patrulla Canina, decidint amb ella a pedra, paper o tisora si poso o no poso una coma en la condicional que obre aquest article; això veig, una cosa així, si miro per aquí. Veig un desastre, veig gent que no en sap, que no tanca la porta al sortir.
Si penso tot el que no faig i hauria de fer, si penso tot el que no soc i hauria de ser, si penso tot el que no sé i hauria de saber, se me’n van les ganes de viure. M’agradaria saber fer fotos. M’agradaria saber alguna cosa d’economia. M’agradaria saber més, però no m’esforço per saber-ne més, ni tan sols durant cinc minuts. En això el futbol és més agraït, perquè els m’agradaria els projectem sobre el camp. Els m’agradaria depenen d’altres. Si ets exigent amb el teu equip, sembla que siguis exigent amb tu mateix, però no. S’ha de ser ambiciós, et diuen. No t’has de conformar, repeteixen. És fàcil amb la vida dels altres. M’agradaria, és clar, i a qui no. És gratis amb la vida dels altres. Amb la nostra, costa. Amb la nostra, sovint, el que ens agradaria és incompatible amb el que ens agrada.
A la meva filla, que passa bastant del tema, li vaig preguntar la setmana passada en quina posició li agradaria jugar a futbol. Em va demanar que li expliqués a què es