El vídeo d’Hormigos
la periodista.
diu Villacastín en al·lusió al xou d'extralimitacions i misèries que també es viuen al món de la política.
Per Paco Tomás, el factor entreteniment d'aquest tipus d'informacions no implica que siguin innòcues o innocents. «El fet que sigui cor no significa que no sigui important. Massa sovint, la premsa rosa té la línia editorial més conservadora, per sobre de qualsevol mitjà de comunicació d’extrema dreta, i es troba marcada pels principis de l’heteropatriarcat –diu Tomás–. Els tres pilars sobre els quals es construeix un relat són: parella, matrimoni i fills. Sembla que estiguin dictats per Pilar Primo de Rivera».
Karmele Marchante, periodista que es reconeix feminista radical, considera que «hi ha un total desconeixement» envers tots els temes relacionats amb les dones. «S’enganya la societat amb l’objecte dels diners i es creen convulsions falses o errònies. La majoria dels polítics que s’han pronunciat sobre el cas Rocío Carrasco no tenen ni idea de la seva vida, però entren en el joc per apuntar-se a la polèmica perquè estem en campanya». Marchante afegeix que l'únic cas realment important i que va establir precedent en la denúncia dels maltractaments a la televisió va ser el d'Ana Orantes, que va acabar sent assassinada pel seu marit després de denunciar-ho públicament a Canal Sur.
El cert és que, tant als magazins com als realities, les més perjudicades sempre han sigut les dones a l'hora de ser jutjades pel seu físic o per les persones amb qui s'havien ficat al llit a través d'acusacions sexistes i misògines. Així va passar amb Olvido Hormigos, exregidora del PSOE a Los Yébenes, de la qual es va difondre sense el seu consentiment un vídeo de caràcter íntim i a la qual es va titllar de prostituta i mala mare. Tot i que també s'han produït casos tan greus com l'intent d'ocultació de la presumpta violació de la concursant de Gran Hermano Revolution Carlota Prado. O la forma en què es van gestionar els maltractaments patits per Carmina Ordóñez per part de la seva parella Ernesto Neira, la seva addicció als estupefaents o la seva posterior mort tràgica.
En aquests casos, mirar cap a una altra banda o tenir-ne coneixement però no fer res es converteixen en habituals per a tot el grupet de col·laboradors d'aquests programes, que utilitzen la informació com els convé, i contribueixen a crear una narració paral·lela que demonitza i crea monstres.
com en ‘realities’, les més perjudicades solen ser les dones, jutjades pel seu físic o les seves relacions
com els convé, i contribueixen a crear una narració que demonitza
Efectivament, hi ha molts mea culpa per entonar. Rosa Villacastín, per exemple, admet que es penedeix d'haver donat com a notícia que Amparo Muñoz patia la sida, i Ximo Rovira, de difondre a Tómbola els fragments del testament de Carmina Ordoñez, que van causar dolor als seus fills. «Fa 40 anys que estic a la professió i m’he equivocat moltes vegades, i quan ha passat he demanat perdó públicament», explica Pilar Eyre, sense voler especificar.
Paco Tomás pensa que tot aquest teatre de la crueltat també s'ha traslladat a les xarxes socials i a molts mitjans digitals on regna la impunitat. «Ara es resol un tema amb un: fes retuit si hi estàs a favor i favorit en contra».
Villacastín, per la seva banda, ofereix una conclusió desassossegant: la trituradora rosa continuarà funcionant. «No hi ha cap programa que resisteixi enfrontar-se en horari a i que tingui èxit. La gent vol veure això, drama i destrossa, sense pensar en les conseqüències».
H* Directius, professionals i col·laboradors de La Fábrica de la Tele, responsable del documental i de Sálvame, han declinat participar en aquest reportatge.