L’hotel de l’ambició
Com diu la historiadora Paulina Bren, de vegades «els accidents de la història succeeixen». Es creen llacunes documentals i d'arxius, es van perdent fonts i cauen a les esquerdes de l'oblit persones, llocs, esdeveniments... No és casualitat, no obstant, que aquests accidents hagin enterrat sovint la memòria de les vides de dones, distorsionant-ne la imatge, ocultant un paper determinat que van exercir, individual o col·lectiu, fent no només més pobra sinó també més inautèntica la història oficial.
Per sort hi ha qui, com la mateixa Bren, no desisteix en l'esforç de fer la fotografia completa. Per una barreja d'aquesta fascinació tan novaiorquesa pel món immobiliari i de curiositat per com era en realitat l'hotel en què Sylvia Plath va basar l'Amazon de La campana de vidre, la historiadora va centrar el seu objectiu. Va persistir on d'altres abans havien abandonat. I a través d'un minuciós treball de documentació, recorrent a fonts i materials diversos, amb desenes d'entrevistes i busseig en arxius com els de la revista Mademoiselle,a The Barbizon
ha aconseguit rescatar del seu injust oblit un hotel novaiorquès de dones fins ara injustament obviat i «reconstruir-lo», el verb que tria en una entrevista telefònica.
A través de la història del Barbizon i de la de les seves residents–il·lustres com Plath, Joan Didion, Grace Kelly, Liza Minnelli, Nancy Davis (després Reagan), Joan Crawford, Cybill Shepherd, Ali MacGraw o Phylicia Rashad, però també menys conegudes o directament anònimes–, es contemplen des d'una nova perspectiva tant el Nova York del segle XX com l'intens camí femení de somnis i lluites, de triomfs i fracassos i, també, potser sobretot, d'ambició. «Tenim una cronologia dels drets de les dones, però també n’hi ha una altra de la seva ambició, que és una cosa molt diferent», recorda Bren. «No sempre van en la mateixa via. I encara avui dir que la dona és ambiciosa és pejoratiu».
Durant dècades, el Barbizon
En un imponent edifici d'estil neogòtic amb 23 plantes i 720 habitacions a la cantonada del carrer 63 amb l'avinguda Lexington, a l'Upper East Side, el Barbizon va obrir les seves portes el 1928, vuit anys després que als EUA s'hagués imposat la llei seca i les dones guanyessin per fi el dret a vot. Nova York bullia amb speakeasies i flappers, i amb oportunitats laborals després de la Primera Guerra Mundial. Hi havia a la ciutat ja altres hotels residencials només per a dones, però el Barbizon podia oferir a la clientela femenina de classe mitjana i alta –per descomptat llavors blanca i especialment amb inclinacions creatives (no per res es va batejar en honor a una escola de pintura francesa del segle XIX)– no només un allotjament segur i respectable (els homes no podien passar del vestíbul), sinó unes instal·lacions envejables.
La majoria de les habitacions eren petites però cada una tenia una ràdio instal·lada i, en un senyal de la domesticitat replantejada en l'època, cap comptava amb cuina. Hi havia servei de neteja i cafeteria. I piscina, gimnàs, biblioteca, sales de lectura, estudis insonorit
que va residir a l’hotel el 1953, va escriure sobre el lloc a ‘La campana de vidre’
zats, salons on a la tarda se servia te gratis i jardins a les seves terrasses de les plantes altes. A peu de carrer, accés directe a tota mena de botigues: des d'una perruqueria i una farmàcia fins a una llenceria.
Allà van començar a arribar, amb les seves cartes de recomanació per passar la rigorosa selecció de la gerent, dones anònimes o amb noms destacats, com Molly Brown, supervivent del Titanic. I ho van continuar fent, perseguint els seus somnis laborals i d'independència econòmica, fins i tot amb la Gran Depressió, quan se les menyspreava si treballaven fora de casa perquè s'interpretava que treien l'ocupació als homes (en el cas de les dones casades, ho tenien prohibit per llei en 26 estats).
En aquella època va arrencar també el vincle entre el Barbizon i institucions que van marcar el seu camí i la seva fama. La primera va ser l'escola de secretariat Katharine Gibbs, on es formava la perfecta secretària executiva, que reservava dues plantes de l'hotel per a les seves alumnes. «Entrar era complicat però, una vegada admeses, les dones no només aprenien mecanografia i taquigrafia sinó també literatura, art, etiqueta... Era el vehicle perquè comencessin a pujar l’escala corporativa i moltes van acabar en càrrecs directius», recorda Bren.