HISTÒRIA D’UNA PRÀCTICA QUE CARMEN CALVO VOL ABOLIR ¿Per a què serveix la

No es la fàcil y previsible (el plaer sexual, ells; els diner, elles), sinó que hi una altra invisible i més provocadora. La prostituta, estigmatitzada i col.locada als marges de la societat pel poder polític i religiós, també va ser durant segles una adv

La resposta a la pregunta del títol

Primer, una advertència. Des d'aquí i fins al punt final es parlarà malament del clergat. Seguim. Ha tornat, com el Guadiana que és, el debat sobre la regulació o l'abolició de la prostitució. L'ha posat aquesta vegada sobre la taula la vicepresidenta Carmen Calvo, que ha lamentat que Espanya sigui, en matèria de prostíbuls, «un país punter». Amb n. També, sense n, probablement. D'aquí al final del text poc o res es dirà, no obstant, sobre la conveniència de regular o prohibir, opció aquesta última que defensa la vicepresidenta, però no se'n vagin, es parlarà malament del clergat, que no és poc, i es repassaran 3.800 anys d'història de la prostitució, que no està malament.

Se solen habitualment citar al final, però les fonts consultades per a aquest viatge que comença al santuari sumeri de Militta, transita després pels bordells medievals i visita també els infames convents de dones penedides. Per a això, s'ha recorregut a tres formidables fonts. De menys a més, la primera és Naomi Wolf, gran veu de la tercera onada del feminisme, a la qual s'ha d'agrair un revelador fragment del seu llibre Vagina. La segona font és John Julius Norwich, autor de Los papas, una biografia realment escandalosa sobre tots els pontífexs que hi ha hagut en el cristianisme, pocs d'ells exemple de virtut. I la tercera font i més enriquidora és Mercedes Fernández-Martorell, antropòloga i autora d'un llibre de títol inequívoc, Capitalismo y cuerpo, crítica de la razón masculina. La conversa telefònica mantinguda amb ella podria ser constitutiva de delicte a ulls d'aquells que creuen que el sisè manament hauria de tenir cabuda en l'ordenament jurídic. Comencem, doncs.

Ho va escriure en una ocasió Karl Marx. Tota crítica comença per la crítica de la religió. Per què no fer-li cas. La qüestió és que 1.800 anys abans de Crist, segons Heròdot, es practicava a Babilònia un ritu religiós que es podria considerar la prehistòria de la prostitució. Així ho va deixar escrit: «El costum més infame que hi ha entre els babilonis és que les dones del país es prostitueixin una vegada en la vida amb algun foraster». La manera tenia el seu què. Segons Heròdot, s'oferien al temple de Militta, l'equivalent babilònic de Venus, i d'allà no se'n podien anar fins que un home els llançava monedes a la falda i satisfeia els seus desitjos sexuals.

La prostitució com a acte de devoció a una deessa es va estendre pel Mediterrani igual que ho van fer les mercaderies, amb barco. Hi havia llavors un detall a no passar per alt. Moltes deïtats eren femenines. La còpula amb sacerdotesses a canvi d'ofrenes se suposava que portava grans beneficis a la comunitat, en forma de productives collites o del que s'anhelés. El sexe era un ritual, no un pecat.

Va ser el judaisme el que va desequilibrar la balança. Només hi havia un déu i era inqüestionablement masculí. Aquí entra en escena Naomi Wolf. Segons la seva opinió, els hebreus, amb el seu monoteisme, van ser els primers que van transformar «les unions que s’havien considerat divines en abominacions». No era exactament que detestessin la sexualitat. D'escalar aquest cim se'n va encarregar segles després el cristianisme. Talibans com ara Tertul·lià van demostrar grans dots com a alpinistes de la repressió sexual. L'única finalitat de les relacions sexuals, sostenia, era la procreació, cosa que no li impedia ni tan sols considerar la vagina «la porta d’entrada del diable».

Sobre l'època que li va tocar viure a Tertul·lià, Roma, es podria aprofundir molt si de prostitució es tracta. Pot ser que mai hi hagi hagut tal nivell de sofisticació de l'ofici. Per tenir, els romans tenien fins i tot un nom per a les prostitutes de cementiri, bustuariae, que exercien de ploramorts al funeral i consolaven els viudos en el més lúbric dels sentits sobre les làpides del cementiri.

Però el que interessa aquí ara és un salt en el temps fins a Alfons X el