Guillem Sánchez
PERIODISTA
El redactor de successos d’EL PERIÓDICO relata a El estafador la història real d’un rocambolesc entabanador que va fingir ser pilot d’avió, provador de la F-1 i tècnic del Barça, entre altres coses.
David, Francisco en realitat, ha passat 12 anys a la presó i ha sigut denunciat unes 50 vegades
Guillem Sánchez, redactor de successos d’EL PERIÓDICO, relata al llibre El estafador la història de Francisco Gómez Manzanares, un entabanador empresonat. Va fingir ser pilot d’avió, provador d’F-1 i tècnic del Barça, i es va centrar a seduir, saquejar i abandonar les que creien ser les seves nòvies.
El David és pilot d’avió i treballa a Iberia. Sovint dorm en hotels, tot i que a disposa d’un gran pis a Barcelona, a la Diagonal. Li resulta més pràctic. A més, està a punt de comprar un dúplex que el seu pare, directiu del Barça i cap d’un bufet d’advocats, li facilitarà a un preu irrisori. No s’avenen: El David es disposava a debutar amb el primer equip del Barça quan el seu progenitor el va obligar a deixarho per estudiar als Estats Units. Continua fent esport: surt a córrer amb Luis Enrique.
De sobte, és provador de cotxes de Fórmula 1 a l’equip de Fernando Alonso. No és aliè al món del motor: des de jove, es desplaça en cotxes d’alta gamma. Mercedes, Ferrari... Els nens l’envolten quan surt del cotxàs. Abans que pilot i provador, va ser membre de l’Ertzaintza. Anava de paisà. També va treballar a Salvament Marítim.
Ni el graduat escolar
Però la veritat és que tot l’anterior és fals, històries que explica a les víctimes de les seves estafes. El David no és pilot d’avió, ni dorm en hotels, ni té un pis a la Diagonal, ni un pare potentat. No té el graduat escolar i no ha sigut provador de Fórmula 1. No va ser escorta de polítics bascos. No ha treballat a Salvament Marítim. Ni tan sols es diu David. Es diu Francisco Gómez Manzanares, nascut a Vitòria el 1974. Se l’ha conegut com l’estafador de dones, tot i que Guillem Sánchez considera que és més precís descriure’l com un estafador, a seques. Sánchez va ser redactor de successos de l’agència ACN i avui ho és d’EL PERIÓDICO. Premi Ortega y Gasset per destapar casos de pederàstia en centres dels Maristes, doctor en Periodisme i professor de la Blanquerna, Sánchez ha escrit el llibre El estafador (Península), que narra la història de Gómez Manzanares.
Des de l’adolescència
Francisco va començar a estafar quan abandonava l’adolescència i no es va aturar ni en les seves estades en presons, on ha passat 12 anys. Ha sigut objecte d’unes 50 denúncies. Va enganyar per aconseguir vehicles, va oferir l’accés a vivendes amb les quals no tenia relació per quedar-se grans sumes per suposades entrades.
Amb el temps, se centra en les dones. Dones soles a qui ofereix carinyo i escalf, tot i que també una cara amarga si el contrarien. Les sedueix i s’instal·la a casa seva: sol faltar molt, normal amb els seus llocs de treball ficticis. Les saqueja i quan no queda un euro desapareix. De vegades després d’anys de relació. No és fàcil saber quantes van patir aquest patró. Que la teva presumpta mitja taronja t’entabani no és com que t’atraqui un desconegut. No ho vas explicant.
La retòrica de David o Francisco és una arma. No és gaire atractiu. Escull les seves víctimes en aplicacions de cites. Dit de manera basta, Guillem Sánchez viu de buscar entre històries violentes, desgraciades, d’escorcollar en els disgustos que dona la vida. És un redactor de successos. Tenen un horari complex. De nit, li toca anar-se’n a Badalona: es crema una nau. De matinada, és a Sant Roc: una operació contra el tràfic de marihuana. Va per la redacció amb un suc amb el qual abans sortia a fumar (ho ha deixat). Un dia, arriba un comunicat de premsa sobre la detenció d’un presumpte estafador a la ciutat esportiva del Barça. Quan en coneix més detalls, la idea que fingeixi ser pilot porta Sánchez a associar Gómez amb l’estafador que Leonardo DiCaprio encarna a la pel·lícula Atrápame como puedas, aquell pillo simpàtic. Però aquesta imatge s’esborra ràpidament: «M’acosto a la història fascinat pel paio. Però després descobreixo que es tracta d’un psicòpata que va destrossar totes aquestes dones».
Sánchez intenta que algunes víctimes parlin. És molt difícil. Les que accedeixen a fer-ho reclamen garanties que ningú les reconeixerà. El periodista condueix molts quilòmetres, de vegades centenars, malgrat no tenir garantida la cita que persegueix. Visita les localitats on va deixar rastre el Paquito, després el Francisco, després el David. Va començar a estafar a la seva Vitòria natal i va seguir a Castelldefels. Després a Soraluze (Guipúscoa), Saragossa i Barcelona. Fins a arribar al seu actual lloc de residència: la presó de Nanclares de Oca. Allà compleix condemna.
Estafes increïbles
«A la foto de l’aplicació de cites no era lleig. Treballava a la unitat de rescatadors. I deia que li encantava viatjar. El meu exmarit odiava viatjar. Em vaig dir que jo també tenia dret a trobar un bon tio», explica al llibre l’Esther, nom fictici d’una de les víctimes. Sánchez remarca que seria un error pensar que l’estafador és un faldiller: «En realitat odia les dones».
David aconsegueix estafes increïbles, potser perquè el més increïble cola més fàcilment. Dona consells per invertir que diu obtenir d’experts als quals, a canvi, com a pilot, permet utilitzar el mòbil durant els vols. Circulen rumors que en la seva primera etapa a la presó de Nanclares de Oca va aconseguir estafar un grup de presos i de funcionaris, i que per això el van traslladar a Burgos, on, pel que sembla, li va vendre al seu company de cel·la un vaixell que no existia.
«¡Saluda el Rexach!»
A Barcelona va inventar una altra ocupació: empleat del Barça, home de confiança dels pares de Messi i Neymar. En un local, amb un venedor de cotxes, va coincidir amb l’exfutbolista Carles Rexach: «Mira, Rexach, saluda’l». David, Francisco, va fingir no sentir-lo.
Sánchez no va aconseguir entrevistar l’estafador, però sí que va accedir al diàleg que aquest va mantenir per WhatsApp amb una víctima, a qui li va explicar que calculava haver reunit tres milions d’euros amb les seves martingales. No va tornar un euro, més enllà del que li van trobar al detenir-lo, per a la qual cosa va ser decisiu l’afany d’un mosso, el caporal Ricardo. En un moment del diàleg, la dona va voler saber per què la va escollir:
–¿Què vas veure als meus ulls? –Tristesa, soledat.