«Vaig viure moments durs, de vegades faltava el menjar» Juancho Hernangómez, en ascens
Uruguaià. 22 anys. Central. Va arribar al Barça B l’estiu del 2018 després de passar per clubs secundaris al seu país (Huracán de Rivera, Rentistas i Boston River) abans d’aterrar a Europa. El club blaugrana va pagar 1,7 milions d’euros per un defensa que va començar sent davanter.
— ¿On comença a jugar?
—Jo començo al carrer. A casa meva, a Mandubí, un barri humil de Rivera, hi havia un passadís llarg. I allà, entre les cases, és com jo vaig començar. Però després al futbol, una mica més seriosament, va ser a l’Huracán de Rivera. Tenia cinc anys. A la meva ciutat, una banda del carrer és de l’Uruguai i l’altra del Brasil.
—¿Què se sent? ¿Uruguaià? ¿O brasiler?
— ¿Jo? ¡Uruguaià, uruguaià! Parlo portuguès perquè allà, a la frontera, gairebé tots ho fem i perquè els meus avis venen d’allà. Soc Da Silva de cognom, tota la família de la meva mare és brasilera.
— ¿Com és el seu barri?
— És molt gran, potser dels que més habitants té a Rivera. Jo vivia en un lloc molt, molt humil. Però era un barri on les persones són molt amigables, viuen felices, malgrat les dificultats, per descomptat, que els toca afrontar. Vaig fer molts amics al barri quan era petitó. Eren carrers de terra, és clar. Ara ja està més actualitzat. Però era pedra, sorra, terres. Passava un camió i t’omplia la casa de terra (ha, ha, ha).
— Allà comença a jugar.
— Sí, és clar. Davant de casa teníem també un camp. Primer al passadís, després anàvem allà. Era un camp municipal, tallàvem la pastura i a jugar. Hi havia una part de pastura i una altra de sorra. Anàvem a una serradora, agafàvem la fusta per fer la porteria i a jugar. La veritat és que ho recordo sempre com una cosa molt maca. Em sentia la persona més feliç del món.
— ¿No necessitava res més?
— No. ¡Per què! ¡Buaf! ¡Fantàstic, fantàstic! I quan plovia, encara millor... El fang, tirar-se a buscar la pilota...
— ¿Se sentia ja jugador?
— ¡Clar! Nosaltres, per exemple, en aquests partits a Rivera ens posàvem noms de jugadors.
— ¿I qui era vostè?
— Jo era Ronaldinho. De petit era sempre Ronaldinho. Era una cosa molt maca, disfrutaves per jugar, el que mes t’agradava, sense cap pressió. No, no jugava de central. M’agradava estar més amunt, fer gols, anar a l’atac.
— ¿Com el descobreix l’Huracán?
— Ja des de petit, amb 8 o 9 anys, sempre vaig tenir ofertes per anarme’n a la capital per provar amb alguns equips. Vaig anar al Danubio, també al Nacional i després al Peñarol. Però la meva mare no em deixava quedar-me allà. Sempre em deia el mateix: «Ets molt petit, has d’estudiar, després ja es serà el moment d’anar a la capital» Jo, és clar, em quedava trist i li preguntava: «Aleshores, ¿per què em deixes anar a provar si després no permets que em quedi?»
— I, al final, acaba jugant al Rentistas. Però va passar una prova i no el van voler fitxar.
— Jo llavors era a cinquena categoria i em van fer la prova amb l’equip de quarta. Vaig jugar només 10 minuts i el tècnic em va dir: «No et quedes, ja tinc la plantilla tancada».
— ¿Què va pensar?
— Vaig tenir una gran decepció, un disgust enorme. Vaig pensar: «El meu somni s’ha acabat». Estava molt trist. Jo estava sol en un apartament a Montevideo. No li vaig voler dir res a la meva mare. M’ho vaig guardar tot per a mi.
— ¿Què va canviar?
— Després de dir-me que no, Diego Ospitaleche, que era el meu agent llavors, va trucar a un directiu per dir-li el que havia passat. Després, em van cridar a mi. «Vine demà a jugar a la teva categoria, a cinquena. Vine a provar aquí de nou».
— ¿I?
— Vaig anar a la prova, em van posar 15 minuts, vaig marcar un gol de cap i vam guanyar el partit amistós. Llavors, em diuen: «Ja et quedes amb nosaltres». Després, vaig agafar el telèfon per trucar a casa: «Mama, em volen, em quedo al Rentistas». No vaig voler donarli la mala notícia. Una cosa així em va passar quan em van donar l’oportunitat de jugar a Primera.
— Ja era central llavors.
— No, no... Quan vaig pujar a Primera jugava de mig, de boia, de pivot... Però a la pretemporada es van lesionar dos defenses i se’m va acostar Sergio Cabrera, l’entrenador, per dir-me: «Et provaré darrere, ¿d’acord? Crec que aquesta és la teva posició, rendiràs segur».
— Vostè, ¿què pensava?
— Jo deia: «¡Ehh, a mi m’agrada fer gols!» .Però, al final, va ser una decisió molt correcta de Sergio perquè em va començar a agradar. Ell creia que jo podia arribar lluny. Després, vaig poder anar-me’n fora perquè vaig rebre oferta de clubs de l’Argentina i el Brasil. Però vaig escollir Boston. Sí, és veritat. No vaig passar pel Danubio, ni pel Nacional o pel Peñarol. De vegades, als equips petits donen més opcions als joves.
«Vaig començar al carrer. Tallàvem la gespa, agafàvem fusta de la serradora i fèiem porteries» «Als partits que feia a Rivera ens posàvem noms de jugadors. Jo era Ronaldinho» «No tenia sabates per jugar a futbol i la meva mare les havia de pagar a terminis. Tardava vuit mesos»
— ¿Creia que arribaria tan lluny?
— És una cosa que no pots imaginar. Sempre vaig jugar amb gent més gran que jo i això m’ha ajudat bastant. Al Rentistas, tenia Jadson Viera i Deivis Varone, eren els dos capitans, els dos centrals. Jo només tenia 17 anys. Em donaven consells sobre el futbol i la vida. Viera em passava a buscar per casa per anar a l’entrenament. Vam viure moments durs allà. No ens pagaven, no teníem sou. Tant Jadson com Deivis m’ajudaven en tot el que necessitava. Ja fos menjar o en altres coses. Vaig passar moments molt durs a l’apartament i
ells sempre estaven allà.
— ¿Ha viscut el costat fosc del futbol?
— ¡Sí! Però tant la meva família com jo som uns lluitadors. A casa, de vegades, ens en faltaven per tenir sabates i hi havia dies en què també en teníem pocs per al menjar. En recordo un en què només teníem pasta i maionesa per menjar amb la meva mare. També recordo que no tenia sabates per jugar a futbol i la meva mare es posava, no sé com es diu aquí, a sacar cuotas per aconseguir-les. De vegades, tardava vuit o nou mesos sense pagar-les, però jo tenia les meves sabates. És un esforç molt gran el que van fer els meus pares, sempre els estaré agraït. I ara resulta que jo tinc contracte amb Nike. Això em fa molt feliç, però no oblido els moments durs de Montevideo.
— ¿Què va passar allà?
— Fins que no vaig ser professional em donaven 500 pesos per a l’autobús i me’n sobraven 200, que han de ser uns 10 euros aquí. La panera amb el menjar me l’enviaven els meus pares des de Rivera un cop al mes. Amb això, em mantenia. Però hi va haver un moment en què faltava menjar. ¡O menjava molt! ¡O en faltava! Llavors, vaig passar setmanes molt dolentes menjant només el que hi havia. Per això, estic tan agraït a Déu i al futbol per tenir ara les meves coses i poder ajudar els meus pares.