Enrique Urbizu «Jo vaig deixar de veure ‘Joc de trons’ a la tercera temporada»
DIRECTOR DE CINE
— ¿Com sorgeix la idea del doble muntatge, de l’estrena simultània en plataforma i sales?
— Durant el rodatge, comentava amb el meu director de fotografia [Unax Mendía] que era una pena que això no pogués veure’s en pantalla gran, tan bé com estava quedant. Després de veure la sèrie en pantalla gran, els productors van creure que calia explorar l’opció de portar-la als cines.
— ¿Com ho va fer per disseccionar la seva criatura i reduir-la a 135 minuts? No devia ser fàcil.
— No va ser difícil, però sí treballós, delicat i llarg. La sèrie no té una trama fèrria, sinó que es permet molts meandres i repòs en la narrativa. A partir de l’aventura central de Bebe [la bandolera Lucía La Llanera] i el seu fill es podia treure una pel·lícula.
—Hi ha algun precedent realment il·lustre, com Fanny i Alexander, de Bergman, en el seu origen una minisèrie de 312 minuts. En aquest cas es va acabar estrenant abans la pel·lícula.
— Sí, hi ha hagut casos semblants. Crec que continuem veient un gran diàleg entre sales de cine i plataformes. Curiosament, la meva idea havia sigut sempre fer una pel·lícula de bandolers. Una cosa que finalment he aconseguit a través de la tele. El cercle s’ha tancat.
— En una entrevista amb l’Acadèmia de fa tres anys, citava la importància de Curro Jiménez en la seva educació sentimental. ¿Aquesta sèrie es pot entendre com el seu tribut a aquesta icona de la nostra cultura popular?
— No, el tribut ens el vam donar Sancho Gracia i jo quan ens vam conèixer [van treballar junts a Cachito i La caja 507]. En aquesta sèrie fugim d’aquesta idea del bandoler justicier. Ni ens va passar pel cap. No hi ha bandoler justicier ni patriota. Aquests bandolers busquen només el seu propi benefici. Lucía, per la seva part, vol treure el seu fill de la crueltat i de la violència.
— Com Gigantes, aquesta és una sèrie arriscada i incòmoda. Més antièpica que èpica. Com un western crepuscular. ¿Es va inspirar en algun d’ells?
— Això del western crepuscular és una cosa horrible. A més, això passa abans de John Wayne, uns 60 anys abans. I a l’altiplà espanyol.
— Vostè no és un cineasta passat a la tele en l’era de l’streaming. Ja va creure en la petita pantalla a finals dels 90, quan va dirigir el capítol inaugural de Pepe Carvalho. ¿Hi havia llavors realment més normes o limitacions, sobretot creatives, a l’hora de fer una sèrie?
— Puc parlar només de la meva experiència. Recordo que llavors tenies cinc setmanes per a cada episodi i rodaves en cine, en 16 mm. Aconseguir una cosa així ara seria difícil. Pepe
Carvalho era una producció europea i vam poder fer més o menys el que vam voler.
—A Gegants i Libertad, sens dubte, no canvia el seu estil cinematogràfic per adaptar-se a cap suposada gramàtica televisual.
—Per a mi només existeix una gramàtica: l’audiovisual. Depens sobretot de la història, dels tons que aquesta història exigeixi. Jo no dirigeixo pensant com la gent veurà després el treball. Si a algú li ve de gust veure-ho a la cuina, o on sigui, és ja assumpte de cada un.
— Les sèries donen l’oportunitat de desenvolupar sagues èpiques, una cosa que sembla atraure’l.
—Si fas un serial, això és una cosa molt atraient. Però de vegades abusem i ens passem de desenvolupar. Algunes sèries han sigut massa estirades. Jo vaig deixar de veure Joc de trons a la tercera temporada.
— ¿I quines sèries ha disfrutat de principi a final?
—Li’n diré algunes una mica velles. Hannibal, Deadwood, The Shield: Al margen de la ley, The
Knick... ¡Però també Kung fu! Sèries n’hi ha hagut tota la vida. Però no em sento inspirat per cap. Et pot agradar molt una cosa, però quan puges a la muntanya a rodar no ets conscient de la seva influència.
— Ara que tantes velles pel·lícules es converteixen en sèrie, ¿creu que alguna de les seves podria adaptar-se?
— Espero que no. Estan bé així. ■
«Crec que seguirem veient un gran diàleg entre sales de cine i plataformes» «Si a algú li ve de gust veure la sèrie a la cuina, o on sigui, és assumpte de cadascú»
El cineasta basc estrena simultàniament a Movistar+ i a les sales, en un muntatge reduït, la seva minisèrie Libertad, amb la qual diu haver complert el somni de dirigir una pel·lícula sobre bandolers.