Una primavera turbulenta
Els xocs entre els partits independentistes per elegir un nou president i les pròximes eleccions de Madrid generen encara més incertesa
Dilluns, Angela Merkel va retirar les mesures restrictives per a la Setmana Santa que acabava de pactar amb els presidents dels länder. Alemanya té (o tenia) estabilitat, lideratge fort i ciutadans conformats. Però el retard en la vacunació, per falta d’aprovisionament que és culpa de la Comissió de Brussel·les i que no s’ha donat ni a la Gran Bretanya ni als Estats Units, més la fatiga de les contínues restriccions, està generant mal humor. Per això Merkel ha fet marxa enrere.
I és que Merkel ja és el que a Amèrica es diu un «ànec coix», que descriu el poder minvant d’un president en l’etapa final del seu últim mandat. Com que se’n va, ja té menys autoritat. I després de les dues eleccions regionals del març, ha augmentat la possibilitat que les eleccions federals del setembre obrin pas a Berlín a l’anomenada «coalició semàfor», dels verds, el «vermell» socialdemòcrata de l’SPD i el groc del liberal FDP. Seria una altra Alemanya... Potser també una altra Europa.
Aquí, aquest mal humor europeu (no només alemany) es complica per la creixent inestabilitat política. Divendres, el candidat a presidir la Generalitat, Pere Aragonès, d’ERC, va perdre la primera votació d’investidura perquè JxCat, els seus socis de la passada legislatura, es van abstenir. I van deixar clar que podrien repetir-ho en la segona votació si ERC no cedeix. Volen que Puigdemont, des del fantasmagòric Consell per la República de Waterloo, tingui l’última paraula sobre la negociació amb Madrid. Aragonès quedaria així només com un president gestor de la Generalitat, cosa que a ERC li costarà molt d’acceptar.
ERC va dir no, d’entrada, a un molt difícil pacte transversal amb els comuns i el PSC, i ara està veient amb horror com JxCat obstaculitza la investidura. I només Puigdemont sap quant durarà el forcejament. Hi pot haver pacte abans de la sessió de dimarts, però no sembla el més probable. I així s’obriria un període incert que podria durar fins al 26 de maig. I, cas de seguir sense acord, s’aniria a una repetició electoral al juliol. JxCat pot creure que llavors guanyaria sobre ERC, ja que només els va separar un escó.
I la paràlisi catalana agreuja la incertesa espanyola. No és ja que el govern PSOE-Podem, sense majoria, tingui esquerdes, sinó que el fracàs de Cs i el PSOE a l’intentar arrabassar al PP el Govern de Múrcia ha generat encara més incògnites després que la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, fes fora Cs del seu Govern i convoqués eleccions per al 4 de maig.
La primera conseqüència ha sigut que Pablo Iglesias ha abandonat un Govern en el qual no se sentia còmode amb l’excusa, certa, que Podem podia quedar fora de l’Assemblea de Madrid. Iglesias aconseguirà més d’un 5% dels vots, però pot quedar darrere de Més País i del PSOE d’Ángel Gabilondo. ¿Què farà llavors Iglesias com a portaveu d’un grup secundari del Parlament madrileny? Res que afavoreixi l’estabilitat.
Anem al PP. Si Cs aconsegueix superar –per la personalitat d’Edmundo Val– el 5% i té escons, és possible que Díaz Ayuso depengui de Vox i de Cs. Situació endimoniada. I si només depèn de Vox, les seves exigències d’un Govern de coalició seran un problema.
Si Ayuso fracassa, el PP (i Casado) hauran fet un pas enrere. I si triomfa, a Casado podrà haver-li sorgit una alternativa interna. I el PP pot estar temptat d’unir tots els vots (i partits) a la dreta del PSOE. ¿El pla Aznar per tornar a la Moncloa?
El PSOE va perdre la batalla de Múrcia (com Cs) i ara té poc a guanyar, excepte si Gabilondo reedita la seva victòria del 2019. Difícil, perquè Pablo Iglesias genera una por (a més impostos) que pot refugiar-se en Ayuso. Per això Gabilondo ja pren distàncies.
No sabem com acabarà això de Catalunya. Bé, no. I tampoc està clar a qui beneficiarà la nova batalla de Madrid, que Ayuso vol plantejar com un assaig de les pròximes generals. El que sí que sembla és que tindrem una primavera amb molts sobresalts. Just al contrari del que és convenient i raonable en moments perillosos per a la salut i l’economia.
I com a inquietant teló de fons, només faltava la nova interferència del Tribunal Constitucional alemany sobre els fons de recuperació europeus.
El PSOE va disparar i va errar a Múrcia, però tampoc està clar a qui beneficiarà la batalla de Madrid iniciada per Ayuso, que la planteja com un assaig de les pròximes generals