L’esmena d’un taxista

Un conductor professional censura els canvis que el consistori ha fet als carrers arran de la pandèmia. El Carlos critica la dificultat creixent per conduir per la ciutat i qualifica d’«embut» la situació actual.

El taxista està aturat a la parada de travessera de Gràcia amb Bailèn. A proposta d’aquest diari, accepta recórrer els punts més significatius de la Barcelona de l’urbanisme tàctic, aquesta part de l’urbs nascuda de la pandèmia al llarg d’aquest últim any, i comentar el que suposen aquests canvis de mobilitat a la capital catalana per a un conductor professional. El Carlos escull aquest nom suposat i prefereix defugir el real, tot i que és per discreció, no s’amaga. Canta la seva llicència: 1.594. Comencem el recorregut al punt més alt del carrer de Bailèn, just on l’àrea arrabassada a la calçada a favor de l’escola Univers deixa només un carril per a la conducció. «Començo a tenir estrès de conduir tantes hores en una ciutat que és, cada dia més, un embut. Esquivo patinets i bicicletes. Els meus amics que utilitzen aquests vehicles diuen que respecten les normes. Jo em dec trobar només els que no ho fan», diu, sorneguer.

Comença per la restricció al costat de les escoles mentre passa pel seu costat: no hi està a favor. «L’única cosa que provoca és més congestió de trànsit. La ciutat existia abans que l’escola: que l’haguessin posat a altres llocs on no hi haguessin cotxes. Els que no es queixen són els pares que porten els nens amb cotxe». També recorda els transportistes. «Els pobres que porten una furgoneta de càrrega i descàrrega ja no poden aparcar enlloc. Entenc que ho facin on puguin. Els carrers s’han fet molt estrets. Com a taxista, després del confinament, me’n vaig passar alguna de llarg perquè amb tant color groc no la reconeixia».

Menys carrils

Agafem Còrsega i seguim per Bruc fins a la Diagonal, en obres. ¿Un altre problema? «No gaire, la veritat. No hi ha cap problema de circulació. La gent ha reaccionat molt bé». En canvi, Bruc el disgusta més, a partir de Mallorca: «Ara ens trobem una circumstància que ningú entén: passem de dos carrils a un, i a la dreta deixen un espai que no és carril bici». Ara, diu, no hi ha tanta circulació a Barcelona. Quan la pandèmia acabi, vaticina, hi haurà molts més problemes. Passem per Aragó: el carril bici del costat mar no molesta taxistes per la implantació del carril de bus i taxi al costat muntanya, argumenta. Una altra cosa, afegeix, és la resta de conductors. Entrem a Pau Claris, una via que ara l’enutja: «Era un carrer per on se circulava molt bé. Han tret un carril al cotxe i han posat el carril bici, que a més ha fet que els que queden per als cotxes siguin més estrets». ¿Creu en una ciutat en què només hi circulin taxis i vehicles de càrrega i descàrrega sense gairebé cotxes privats? «No. En un poble sí, en una ciutat, no».

Sobre els plans de futur, la reforma de Via Laietana, augura, col·lapsarà el passeig de Sant Joan de gent que vol anar amb cotxe a la platja. «Només té un carril de circulació, l’altre és per al taxi i el bus». «El que no veig bé és que toquin coses que ja funcionaven», reflexiona el Carlos, que porta 10 anys al taxi: «És la millor feina del món». Abans tenia un negoci, amb personal a càrrec. Estava les 24 hores pendent, diu. Ara treu la clau del cotxe i s’ha acabat pensar en la feina.

Segueix per ronda de Sant Pere i ronda de la Universitat –«ara ja no podem girar des d’aquí cap a Pelai», remarca– i després Aribau, i acaba anant cap a la superilla de Sant Antoni: «Molt malament no la veig, perquè permeten circular. Quan ja saps que la superilla és aquí. Els taxistes aquí només venim a deixar clients. És pitjor la superilla del Poblenou. Tremolo quan em demanen anarhi, no sé com arribar. A la de Sant Antoni he de fer una volta absurda, però com que ja ho sabem intentem evitar la zona». Un altre punt negre nascut amb la pandèmia, relata el Carlos, és l’encreuament d’Aribau amb Diagonal, abans de creuar: ara taxis i busos tenen un carril preferent, però han de parar en un semàfor que no hi era perquè els vehicles privats puguin girar a la dreta.

La ruta inicia la seva etapa final a Consell de Cent: «Si anem per aquest carrer fins a Bailèn serà mitja hora. Si tallem per un altre carrer, cinc minuts». Aquesta, constata el Carlos, és la via més afectada pels canvis, tot i que veu situacions dramàtiques en alguns altres casos: «El carrer de València l’han desgraciat de per vida. Hem de pensar en la velocitat comercial. Si vas per València ja no pots girar alegrement. Has de mirar, comprovar que no ve un patinet o una bici, has de frenar i darrere teu tots frenen».

Segons la seva opinió, l’objectiu de reduir la circulació perquè disminueixi la contaminació és complex: «A mi també m’agradaria viure bucòlicament, que no hi hagués aire contaminant. Però no pot ser. Faig tot el possible. Reciclo. Però hi ha coses que no poden ser. Visc en una ciutat». Del cotxe elèctric afirma que no resulta una opció realista ni pràctica per les seves limitacions. Finalment, parla dels blocs de ciment a la calçada: «Un altre nyap perquè els cotxes no puguin aparcar». I resumeix la seva opinió sobre els canvis que ha viscut la mobilitat a Barcelona: «El que han fet impedeix la convivència que hi havia abans entre tots».

«Tinc estrès de conduir en una ciutat que, cada dia més, és un embut», denuncia