La mutació europea

Encara que sembli abrupte, potser la Unió Europea necessitava una epidèmia per reconstruir-se. Quan creixen les crítiques a la gestió de les compres de la vacuna, als acords amb les farmacèutiques i als sobresalts pel proveïment, és hora de reconèixer que, per primera vegada des de la seva creació, la Unió Europea ha actuat com l’estat al qual tots mirem. Quan semblava que la sortida britànica obria la porta al qüestionament entre la resta, Europa emergeix. No va ser la moneda única –a la qual no tots es van apuntar–, ni la Constitució –que no tots van ratificar. Ha sigut el virus.

Amb la vacuna neix una nova realitat que equipara drets i possibilitats entre romanesos i francesos, alemanys i portuguesos. No era una cosa evident. Malgrat les crítiques, amb l’excepció potser d’Alemanya, cap altre país de la UE, pel seu compte, hauria tingut la capacitat de compra, de preu ni la quantitat de dosis, encara que arribin lentes.

A diferència dels Estats Units on hi ha una agència encarregada de negociar i comprar en emergències, la UE s’ha hagut d’organitzar a correcuita. Els contractes s’han tancat més tard i amb més ingenuïtat, però, tot i així, els resultats són incomparables si cadascú hagués anat a la seva.

El virus

Ara els ciutadans mirem a la Comissió Europea com si fos el Govern de tots. Que les dosis arribin aviat a Girona, Tessalònica o Heidelberg depèn d’una negociació de Brussel·les. La Comissió ha deixat de ser una estructura que els ultranacionalistes acusen de buròcrata i llunyana. El virus l’ha posat al centre. Mirem a la Comissió com un Govern, no només a l’espera del mannà en forma de vacuna, sinó també per reclamar contractes transparents, que es negociï amb més força o per recolzar que es frenin les exportacions si abans no es cobreixen les necessitats comunes. No és una nació, però, amb avantatges i inconvenients, per primera vegada Europa actua com si ho fos. Una mutació que tant de bo vingui per quedar-se quan el virus se’n vagi.

n