¿Serà capaç d’explicar-ho així?
La dona sobrepassa els 70 i s’acosta serenament als 80. És menuda. Cabell curt, d’un blanc rabiós. Ulleres estretes. Muntura blau cel. Parla pels descosits. Però a l’esmorzar on coincidim diàriament es comporta, aquest matí, d’una manera no habitual. Hi ha més silencis que mai. Em diu que està a punt de llançar la tovallola. Pausa. Que ja no entén res. Pausa. Que fa un any que compleix al peu de la lletra tots els protocols. Pausa. Que va estar molts mesos sortint de casa només per tirar les escombraries al contenidor de la cantonada i fer la mínima compra al supermercat de davant. Que va renunciar als passejos, als berenars literaris, a les dues tardes de cine per setmana. Que fa mesos que no veu la seva família. Ni tan sols per nadal. Aquí la pausa és més llarga que mai. Agafa aire, posa recte l’esquelet, mira cap amunt, sospira i segueix. Que amb l’ànim empetitit, com li correspon al seu físic, va viure la por del contagi i la pena pels morts. Que va celebrar, joiosa, l’arribada de la vacuna. Que va arribar a pujar a dalt del llit per ballar, sola; cridar, sola; tornar-se boja, sola, d’alegria. I que ara –s’acaba el cafè, aparta la tassa, doblega el tovalló, abaixa la mirada– està més sola que mai. Injustament oblidada.
Demora infinita
Que fa setmanes que espera la trucada de la vacuna. De la seva vacuna. Que la demora se li fa infinita. Li fa molta por que després de resistir una carrera tan llarga pugui arribar a ensopegar i caure a l’esprint final, qüestió de setmanes, amb la meta a l’abast. No entén, em diu, que estiguin vacunant tanta gent per sota dels 65, i aparcant-ne molts que, per sobre d’aquesta edat, constitueixen, segons els metges, el grup de risc més gran. Són els metges els que demanen, sisplau, que es vacuni amb urgència els més grans, dins i fora de les residències. Són ells, afegeixen, els que, de contraure la malaltia, requeriran un ingrés hospitalari segur, fins a portar a zero les ucis disponibles.
No entén, continua, com al seu nebot de 31 anys, alt, fort, esportista, que fa classe dues vegades per setmana, quatre hores en total, a un grup de nou persones, el van vacunar ja fa tres setmanes. I entén menys, no li entra al cap, que l’avi del pis del davant, amb 82 anys fets, carregat de malalties, segueixi esperant la cita guaridora. No ho entenc, diu. I deixa la frase penjada en el silenci.
Assenyala, ara, el diari sobre la taula. Llegeix en veu alta els titulars. Eleccions a Madrid. Investidura a Catalunya. Moció de censura. Vots. Tripijoc. Crispació. ¿És obscè, no creu? Els polítics a les seves coses. No els importo. Jo segueixo sola, carregnat la meva por. I miri això. M’ensenya, amb precisió, un titular en negreta. ¿Què posa aquí? ¿Incidència acumulada? Ja prou. Que ho canviïn, sisplau. Que parlin d’una vegada, d’una punyetera vegada, d’«indecència acumulada».
S’aixeca i em mira, barreja de súplica i desafiament: ¿Serà capaç d’explicar-ho així?
Sobrepassa els 70, s’acosta als 80, fa setmanes que espera la trucada de la vacuna i diu que se sent sola, injustament oblidada