‘#JUANA DOLORES# *massa diva per a un moviment assembleari*’ Antic Teatre
Un fantasma recorre el panorama alternatiu, el fantasma de Juana Dolores Romero. Algunes forces de la vella crítica s’han unit en coordinada croada per comentar el seu debut escènic. Nascuda l’icònic 1992, el seu desafiador torrent creatiu bomba sang vermella d’extraradi, mestissa de simbolisme de transfusió andalusa. Les seves tècniques s’empelten en les branques fèrtils de la creació heterodoxa i la seva transgressora presència escènica s’abona amb el sempre vigent épater la bourgeoisie.
Entre títol i hashtag, #JUANA DOLORES# * massa diva per a un moviment assembleari * deixa una reguera fumejant de reflexió política. Obre foc un vídeo essencialista de la filòsofa Hannah Arendt sobre la llengua materna. Originària del Prat del Llobregat, Juana Dolores va guanyar el 2020 el premi Amadeu Oller amb el seu poemari en català Bijuteria. No obstant, és el castellà l’idioma dels textos i les performances que, en juxtaposició, donen cos i mirada desafiadora a l’espectacle. La impúdica nuesa que ens mostra en escena juga al mirall genital amb L’origen del món de Courbet. Objectes repartits per l’escenari marquen el tempo a un discurs rizomàtic que per moments té un ritme abrupte.
S’obre cada capítol amb referències al marxisme. «Perdonem Stalin» com a metàfora, sentim en un dels fragments repetits com a tornades. Els playbacks d’Antonio Molina i Rocío Jurado connecten amb cites de Pasolini, reflexió materialista sobre la convivència de llengües a Catalunya. Pintura vermella i groga sobre una cadira de bar per transformar-la en una bandera enganxosa. El cos femení es construeix com un puzle frankensteinià d’estrelles pop, amb Marilyn Monroe com a centre de gravetat. I no hi podia faltar l’or que vesteix el seu coll, com en l’arribista lletra d’una cançó trap. «No hi ha aparadors per al desarrelament», repeteix amb fúria.
Encara que la comparació sigui òbvia, la ritualització dels objectes i el to iracund ens connecten amb el teatre d’Angélica Liddell, també en les seves apel·lacions a la divinitat i al desig artístic de ser estimada. Però el discurs de Juana Dolores es fa fort i personal en aquesta oposició entre la pulsió de l’individu i la cultura dominant com a agent colonitzador, mental i fins i tot sexual. Entrades esgotades, però, a mitjans d’abril, més funcions a l’Antic Teatre.
n