La Covid a Madrid i Barcelona
Ja fa unes quantes setmanes que veiem als mitjans com Madrid continua vivint amb això de la Covid en una realitat paral·lela a la de la resta d’Espanya. A Catalunya o les Balears, per exemple, se segueix fins fa molt pocs dies amb les normes de prevenció exigides pel Govern de cada autonomia, i no obstant a Madrid la gent fa una vida extravertida i esvalotadora. Madrid ha sigut sempre una ciutat que li agrada estar al carrer. La vida social està per sobre de la mitjana, i si la comparem amb la de Barcelona allò és xauxa davant l’existència insípida i una mica deprimida en què nosaltres vivim.
Fa uns dies un amic madrileny m’explicava cargolant-se de riure que continua veientse amb les seves amistats com si no passés res. Llàstima, em deia, que a la nit els sopars no poden allargar-se tant com ens agradaria, però els bars i restaurants estan plens a vessar de clients. Un actor català que ha arribat a Barcelona, després d’estar diverses setmanes actuant a Madrid, em comentava com els teatres d’allà s’ocupen fins al 75%, a diferència dels de Barcelona l’aforament dels quals és només del 50%. Aquest mateix actor em deia amb sorpresa que cada nit, al sortir del teatre, tenia moltes dificultats per trobar taula per sopar després de la funció. «Et deixo, que he quedat per sopar amb uns amics», em deia l’altre dia un altre madrileny amb qui parlava pel mòbil. Li vaig preguntar: «¿Us veieu gent de bombolles diferents?» «Sí, ésclar», em va respondre. «Hem passat el virus gairebé tots, i a més prenem les canyes a fora. No passa res». Després un mira la incidència de la Covid en una regió i a l’altra, i sí, Madrid està respecte a Catalunya lleugerament per davant en casos i morts, prop de 2.000 més, que no és poc, però és estrany que la diferència sigui aquesta i no més gran tenint en compte que una comunitat s’esforça per complir, i l’altra va al seu aire.
És estrany que els que viuen amb aparent despreocupació no paguin les conseqüències d’una manera més, diguem-ne, numèricament escandalosa. Tot i que, si ho pensem bé, 2.000 persones més o menys és moltíssim.
n