L’inframon de Venus
El terrat del macroedifici que, aquest febrer, el Consorci de la Mina va aprovar enderrocar en un procés que preveuen que duri fins al 2026, s’ha tornat a convertir en un abocador sembrat de xeringues.
Amb els 750 euros que els va pagar Netflix per rodar a la seva porteria algunes escenes d’un thriller protagonitzat per Àlex Monner, va pintar l’entrada i va instal·lar-hi els llums i les bústies. «Mira, aquests fluorescents són nous», assenyala Abel Gómez Heredia, electricista, fill del bloc Venus, icona del barri de la Mina i mirall de gran part dels seus mals. Rere la porta entreoberta d’una de les vivendes d’aquest replà de l’immens edifici es veu, a contrallum, una dona gran asseguda al sofà amb una cama embenada i un home d’esquena acabant de fregar el terra. És dijous al matí i el que es veu a l’interior d’aquest pis, que fa olor de líquid de fregar, contrasta amb la duresa de la desgavellada escala i encara més amb el que passa només dos pisos més amunt, al terrat de la finca.
L’accés al terrat per l’escala on viuen els pares de l’Abel, on es va criar, està tancat amb cadena i candau i les claus les guarda Paqui Jiménez, la cara més coneguda de la lluita per la dignitat d’un edifici i de tot un barri. «Aquest és el primer problema. Això és una sortida d’emergència i tenir aquesta porta tancada és una responsabilitat, però, ¿què fem?», exposa aquesta valenta dona menuda mentre obre la porta. Les escales de ferro per pujar a la teulada estan rovellades i trencades i l’embolic de cables de fibra i telefonia són només l’avantsala del que vindrà.
Mirador amb xeringues
Aquest podria ser un lloc privilegiat. Un espectacular mirador sobre Barcelona. Després dels característics edificis de xapa beix de la Mina esquitxats de finestres forrades de roba estesa, es veu la punta de la Torre Agbar. També els gratacels de Diagonal Mar, que des d’aquí semblen arrogants i, al fons, a l’altre costat, el Tibidabo i, girant una mica més el cap, les Tres Xemeneies de Sant Adrià, la seva ciutat, que des d’aquí dalt no semblen tan altes. Però tota aquesta bellesa que brilla en l’horitzó xoca amb la realitat del terrat, sembrat de xeringues. El punt més alt de l’edifici maleït de la Mina amaga totes les misèries que no farien de bon veure a baix, més enllà de les fronteres del barri.
Entre les pedres de jardí que cobreixen el terra, a més d’agulles utilitzades disperses com si fossin mines, s’hi barregen sabates, matalassos, llaunes, bosses, mobles, fustes, tovalloles, sacs de dormir, trossos d’antena, nines, peluixos i roba, molta roba. «¿Creus que les administracions permetrien que 200 famílies visquessin aquí sota en qualsevol altre lloc? Ja els està bé que tot això sigui aquí. Si són aquí, no seran en cap altre lloc que els molesti més», assegura la Paqui.
Filtracions i rates
«Si tot va com ens diuen, perquè aquí ja estem tots molt desenganyats, el pla és que els primers reallotjaments siguin el 2023. No podem seguir així fins aleshores. Han de venir a netejar això ja», denuncia amb les claus a la mà la Paqui, una de les impulsores de la demanda veïnal interposada al Consorci de la Mina, guanyada. «Tenim pressa. No podem continuar així. No són només les escombraries. Són les rates i les filtracions d’aigua cada vegada que plou», afegeix l’Abel, preocupat pels seus pares. Ell va tenir un fill i va marxar, però ells, com la Paqui, segueixen allà.
«Les persones grans han de ser les primeres a sortir-ne. No les podem deixar soles quan l’edifici es comenci a buidar, quedarien encara més desemparades. No podem permetre que se’ns quedi cap persona gran pel camí, com ja se’ns han quedat unes quantes, que no han vist el final de Venus. No volem que siguin més», apunta la Paqui, molt cansada, no només per les jornades maratonianes –quan la deixen– al petit bar que regenta, a dues passes de casa seva. Negoci familiar que és un dels punts neuràlgics de la vida comunitària
a l’estigmatitzat barri, on les dones poden baixar a fer el cafè amb llet –en got, per descomptat– en bata d’anar per casa i sabatilles i les dues entrades del qual –el bar dona a dos carrers– sempre són plenes de dones parlant o venent roba en un cotxet de criatura.
«La situació és clara. Volem que es compleixi el que dicta la justícia. Tenim una sentència ferma. La condemna és clara: que es reallotgi els veïns i que ens paguin un preu just per les nostres vivendes», resumeix la Paqui, que exigeix que, mentrestant, les administracions actuïn al terrat.
La pandèmia ha sigut l’enèsim càstig per a un barri que ja va néixer condemnat. «La caiguda aquí ha sigut total. Si abans de la crisi ja teníem un 80% d’atur, imagina’t ara, que ni els que treballem podem treballar. Amb la Covid s’han prohibit els mercats ambulants i les ajudes no arriben. Diuen moltes coses per la tele, però, a l’hora de la veritat, les ajudes no estan arribant. La situació és tremenda. Tremenda», continua dient la líder veïnal, que insisteix que «les bones paraules estan molt bé, però necessitem que els canvis es comencin a notar. Que arrenquin. Ara mateix els motors estan aturats i els veïns som incrèduls després de tants anys d’abandonament. Tenim por que la cosa torni a quedar en res, perquè no tenim cap document del nou full de ruta. Cap paper», explica, molt seriosa.
El pla del qual parla la Paqui el va aprovar per unanimitat l’11 de febrer el Consorci del barri de la Mina, del qual formen part els ajuntaments de Sant Adrià de Besòs i Barcelona, la Diputació i la Generalitat. Un acord en què totes les administracions es comprometen novament a ensorrar l’edifici i reallotjar les famílies, estudiant cas per cas la complexitat de les situacions a través d’una oficina tècnica que s’instal·larà al barri; tot ells amb un pressupost ja compromès de 30,8 milions d’euros i un calendari 2021-2026. L’anunci de l’actuació es va fer just abans de les eleccions autonòmiques i després d’anys de lluita per part dels veïns, a qui la justícia els ha donat la raó. Des de la Conselleria d’Afers Socials i Família, que lidera la complexa operació, asseguren que s’està treballant en la creació de l’oficina per tenir-la a punt tan aviat com sigui possible i poder començar a estudiar les situacions «cas per cas».
Amarar-se de tot un barri
«Ens urgeix. Per entendre un barri has de ser al barri. Amb una vegada que vinguis a fer un volt no et pots amarar de tot un barri. Cada família és un món, una realitat complexa... Aquí som més de 200 famílies esperant i cada any que passem en aquest edifici significa més degradació, més problemes. Cada any se’ns complica una mica més la vida», conclou la Paqui, que no entén per què no poden expulsar les persones que s’han apropiat del terrat «mentre a Espanya cada dia desnonen famílies de casa seva».
Darrere de l’edifici Venus, a l’aparcament de terra del carrer del Mar, hi ha un altre petit campament cobert amb lones molt semblant al que hi ha instal·lat al terrat de Venus, tot i que més recollit. I just davant el descampat ple de cotxes la gran biblioteca, equipament aixecat en el marc de transformació del barri iniciat l’any 2000, igual que la comissaria. Una biblioteca que ara com ara està envoltada per una tanca per evitar que les persones del campament del davant s’installin al degradat porxo.