El pintor que mira a la Rambla
Quimet Sabaté és un artista de renom que té un estudi al Portal de la Pau des de fa 20 anys. Des d’aquí contempla l’avinguda de més renom de la ciutat.
Quimet Sabaté i el seu germà es van enamorar de la mateixa dona, la Maria. ¿Com desempatar una situació tan complexa? No només eren germans, també bessons. Van optar pel mètode que van fer servir en altres situacions de la seva vida: van llançar una moneda a l’aire. El Quimet va triar cara: «Sempre cara». I va guanyar.
El germà, Joan, es va retirar i es va quedar solter: «A partir de llavors ja només jo vaig pujar amb ella als cavallets», explica el Quimet. Però a ella, la seva dona, no li van dir allò de la moneda fins uns anys després, quan ja era mare.
Quimet Sabaté Casanova és un pintor de renom amb una llarga trajectòria. Farà 85 anys en un parell de mesos. Fa més de 20 anys que té un principal en un dels edificis de la plaça del Portal de la Pau, on neix la Rambla. I és molt fàcil detectar la seva presència quan es passeja pel carrer: sovint mira per la finestra. Si fa més fred, amb la finestra tancada. Si fa calor, oberta. Fa més de 20 anys que mira a la Rambla des d’aquesta finestra. Abans va tenir diversos estudis, dos més també a la Rambla: un estudi paret per paret amb el Liceu i després un al número 55.
Coloms al menjador
Des que va arribar a aquest últim estudi, sempre va pintar ben a la vora del balcó. La llum. Dijous passat, un parell de coloms passejaven tranquils, ara al balcó, ara dins el pis. A diferència de la seva neta, que els mira amb recel, ell els mostra simpatia: «Em coneixen, els pintava». Ha pintat molt la Rambla.
Ara Sabaté ja no pinta, i això que s’havia proposat, segons explica Mar Gómez Sabaté, la neta i actual marxant del pintor, no deixar el pinzell fins a l’últim moment. El va deixar fa sis anys, quan va morir el seu germà bessó, que va ser qui es va encarregar de vendre la seva obra, evitant així el tràngol comercial a l’artista. Els germans van néixer a Móra la Nova el 7 de maig de 1936. Un moment complicat, poc menys d’un mes abans que comencés la Guerra Civil. El pintor ensenya una foto dels dos nadons: «No sé quin dels dos soc».
Al poble, els germans idèntics es complementaven molt bé.
«El professor Pasqual deia: Sabaté, surt a la pissarra. Si era una cosa de matemàtiques, s’aixecava el meu germà. Un altre dia, el professor deia: Sabaté, surt i dibuixa un rellotge. I m’aixecava jo». Aquest professor Pasqual va ser decisiu per a la vida de la família. Li va dir al pare que un dels dos nens pintava molt bé: «Li surt de dins». I que tenia sentit anar-se’n a la ciutat per animar l’adolescent.
A Móra, explica Sabaté, hi havia essencialment dues destinacions professionals: «Ser ferroviari o pagès». Quan els bessons tenien 14 anys, la família, que va tenir també una filla, es va instal·lar a Barcelona. El seu pare, treballador de Fecsa, va demanar el trasllat. El jove Sabaté va començar a treballar. Primer, a Tallers Fontcuberta. Allà feien publicitat pintada, «firmes importants. Primer vaig ser l’última mona. Em dedicava a anar a buscar aigua. Fins que un es va posar malalt i el vaig suplir. I van veure que ho feia bé».
Després va treballar per a un marxant internacional: copiava obres o pintava les que li encarregava un pintor hongarès que no sabia pintar. 50 pessetes per quadro. I l’hongarès els exposava: «Sabia de què anava el tema, però a la pràctica no sabia pintar. Es feia passar per artista». Més tard va aprendre amb el pintor Rossend González Carbonell, que un dia no li va obrir més la porta. Potser per gelosia, potser perquè li va veure un quadro massa bo, el cap d’un nen, per continuar ensenyant-li res, potser les dues coses.
El bessó venedor
Del seu germà diu: «Sempre havia estat rere un taulell». A Barcelona, el Joan va trobar feina en una drogueria. Formar-se en la vida comercial li va anar bé: amb el temps es va convertir en marxant del seu germà. El Joan va anar a vendre un dels seus quadros a una sala museu del carrer de Ferran. I després més quadros. I els dos germans es van independitzar.
Els germans van fer volar la moneda altres vegades: «Com a bessons, quan ens va tocar el servei militar podíem triar que un el fes abans perquè l’altre es quedés amb els pares. Va guanyar ell i me’n vaig anar abans».
Va ser amic d’Àngel Planells, i va conèixer bé Dalí, que, resulta visible, el va influir. Molt rellotge tou en algunes teles. «Puc dir que he viscut sense treballar, perquè he viscut del que m’agradava».
Vius com quadros
Sabaté parla assegut en una butaca envoltat per la seva família: el seu germà, el seu pare, un oncle, una cosina, l’àvia paterna. Tots ja morts, però vius com a quadros. Conserva els cabells i no pren medicació. I té tot el futur concentrat en la seva neta. En algunes habitacions es concentra el seu art eròtic. Penis per tot arreu i dones abordant-los omplen els espais. Els últims quadros que va pintar van ser els dels seus nets, Mar i el seu germà, professor a Vic. Des d’aleshores, va al seu taller però no per agafar els pinzells. Ara s’hi passa el matí. Si pugen per la Rambla, mirin cap a la dreta, a la plaça del Portal de la Pau, busquin una cara a la finestra. És el del pintor Quimet Sabaté Casanova.
Enamorats de la mateixa dona, ell i el seu germà bessó van tirar una moneda a l’aire. Va guanyar ell.
Va ser amic d’Àngel Planells, va conèixer Dalí i va triomfar: «He viscut del que m’agradava fer»