Política, economia, vacunes: encallats
Catalunya necessita un Govern eficaç després d’anys d’abandonament, perquè el seu pes als indicadors és cada cop menor
Estem encallats, com el barco de càrrega gegant al canal de Suez que ha bloquejat l’economia internacional i dispara el preu del petroli. Encallats com els fons europeus de recuperació al Tribunal Constitucional alemany. O com la investidura a Catalunya. O com la batalla política de Madrid, exemple extrem de polarització, amb resistència activa dels moderats –centristes, socialistes i Més Madrid– per no quedar electrocutats electoralment.
Gairebé encallats també en vacunació, perquè els subministraments escassegen i la situació torna a empitjorar. I embussada la recuperació econòmica amb uns indicadors que es revisen a la baixa.
Entre les poques coses que es mouen a Espanya hi ha la moció de censura a l’Ajuntament de Múrcia que ha rellevat l’alcalde popular després d’un quart de segle d’hegemonia. I continua l’intent de demolició de Ciutadans dirigit per Fran Hervías, eficaç constructor del partit a les ordres d’Albert Rivera, i ara especialista en enderrocaments polítics, amb despatx a la seu popular. El titular de la setmana passada se’l va emportar l’hàbil actor Toni Cantó, que en només uns dies ha saltat des de l’Executiva de Ciutadans al cinquè lloc de la llista del PP a Madrid. És el seu tercer o quart partit. Molt d’art a l’escenari polític.
Però Ciutadans no està mort, tot i que el degoteig programat de baixes i cops d’efecte seguirà. Falta la traca final, a què ja li poden anar posant nom propi. Mentrestant, es dona per descomptada la fuga d’un alcalde de capital de província que saltaria així al seu tercer partit. Uns acròbates. La formació que va heretar, en les pitjors condicions, Inés Arrimadas reté persones de vàlua com Luis Garicano, Begoña Villacís, Susana Solís, Guillermo Diaz o María Muñoz Vidal, entre d’altres, convençudes que una força de centre és legítima reclamació d’un 10% de la població. I una necessitat davant la polarització. En algunes enquestes ja s’aprecia un tall de la sagnia a Madrid, per la qual cosa Edmundo Bal podria tapar la ferida oberta i aconseguiria representació. No és segur. Dependrà de la campanya.
Mentrestant, Catalunya continua ancorada en el seu bucle infinit amb una baralla cruel entre Esquerra Republicana i els neoconvergents. Pere Aragonès no és investit encara president de la Generalitat perquè no accepta sotmetre’s al Consell de la República que mou des de Waterloo Carles Puigdemont, l’expresident escapat. Per això Junts s’absté, encallant l’elecció. Un despropòsit que impedeix la recuperació d’una comunitat que exigeix govern eficaç després d’anys d’abandonament. És urgent perquè als indicadors econòmics i estratègics Catalunya cada vegada pesa menys. Objectivament és així, tot i que dir-ho generi tuits irats dels que no llegeixen estadístiques per si els desmenteixen.
Divendres passat al Parlament, a la mateixa tribuna des de la qual es va projectar Inés Arrimadas, el diputat popular Alejandro Fernández va ridiculitzar la presidenta Laura Borràs amb una intervenció memorable. «Vostè és una crac, senyora Borràs. Diu feixista a l’Estat espanyol opressor i es treu una plaça de funcionària vitalícia en aquest Estat feixista. Ni els agents dobles de la guerra freda aconseguirien tal proesa. Si això és un Estat opressor, cal convenir que oprimir, oprimeix de pena». No es perdin a Youtube aquesta intervenció. El crac és el diputat popular. Segueixin-li la pista.
Ens trobem com el vaixell de càrrega gegant del canal de Suez: amb els fons de recuperació, amb la investidura a Catalunya, amb l’economia...