‘Commedia all’improvisso’
Es poden comparar els personatges d’aquesta disciplina i els protagonistes d’aquest temps
Nascuda a Itàlia a mitjans del segle XVI, en l’àmbit teatral, la Commedia dell’arte (CdA) es considera l’herència més reconeixible del Renaixement italià. Inicialment, va prendre les seves trames i situacions de la Commedia erudita. A base de barrejar elements del teatre literari amb tradicions carnavalesques, recursos mímics i habilitats acrobàtiques, es va anar convertint en una representació caracteritzada per la improvisació lliure, privilegi essencial dels actors.
En la intriga incessant del que va passant, els intèrprets aprofiten les esquerdes d’un estat de suspensió de la realitat per deixar anar missatges intencionats a un públic atrapat entre el caràcter subliminar del missatge i la sublimitat del desplegament.
En la comèdia, el personatge principal representa un arquetip (mentider, xarlatà, fanfarró, murri, enamoradís, crèdul, inconscient) i les seves actuacions poden respondre a un estereotip, en què l’exageració de les conductes entreté l’espectador.
Una petita part del llegat que ens ha deixat la CdA són disciplines artístiques (mímica i pantomima) i elements teatrals (màscares, intrigues, acrobàcies) que feien les delícies del públic congregat a les places dels pobles per disfrutar del que oferien companyies itinerants, que improvisaven escenes breus, «passatges de bravura», cosa que proporcionava gran dinamisme a les representacions, amb abundants entrades i sortides, equívocs i enganys.
L’elenc
Els personatges de la Commedia all’improvisso, amb recursos propis de l’actor, com l’acrobàcia o l’expressió corporal, ofereixen pistes per establir símils amb protagonistes d’aquest temps. Una galeria d’arquetips, fàcilment identificables i intransferibles, formen l’elenc de la CdA:
Piero Pantalone encarna el poder polític, com a creença que tot es pot comprar i vendre. Audaç, desconfiat, enigmàtic i inaccessible; bondadós i comprensiu per uns, maliciós per d’altres, hàbil per esquivar situacions difícils, fa de la impostació un art; genera desconfiança quan utilitza els seus recursos sense temor de la confrontació; capaç de tot, mordaç, viu i insolent, acaba sent un misteri per a l’espectador. Una gràcil figura defineix la seva fisonomia.
Paolo Pulcinella encarna el poder intel·lectual. Amo d’un sorprenent desvergonyiment i gran aplom. La seva xerrameca resulta ampul·losa i irritant per als altres actors. Estima els llargs discursos, a què s’entrega amb suficiència i augusta severitat. Inquietant i sagaç, la seva arma secreta és la ironia, que acobla amb enginy i enamora fàcilment dones guapes. Una marcada cifosi defineix la seva fesomia.
Isabella Colombina encarna el poder de la frescor. En el context social de l’època, el paper femení i la seva figura empolainada s’interpretava com una manifestació diabòlica, per tant, reprovable i marginada. Perspicaç, sap fer anar els homes amb picardia. Fins i tot davant el seu patró és franca i conserva una certa llibertat d’acció. Temptació i esquer per a vells, que creuen veure en la seva coqueteria una esperança als seus idil·lis. Amb les faldilles normalment per sota del genoll, la timidesa que amaga una ànima llibertària defineix la seva fesomia.
Paulo Capitano encarna el poder de l’establishment. El seu problema, que acaba sent el nostre, és pensar que la prudència és no fer, quan consisteix a fer el que cal fer. Desconfiat, però també ingenu, sempre va acompanyat d’un zanno (actor de repartiment) que l’introdueix en perills per ell insospitats. Els seus textos invisibles tenen més importància que els seus gestos interpretatius. Una barba que acaba de sortir defineix la seva fesomia.
El declivi de la CdA es va deure que els actors ja no reflectien les condicions de la vida real. A les obres representades a la cort, solien ser aristòcrates o acadèmics, després van ser professionals, com els nostres dirigents, més ben caracteritzats per la seva capacitat d’improvisació que per la seva erudició.
La moda dels polítics d’anar a programes d’entreteniment revela que no importa la realitat, el que compta és l’espectacle còmic televisat, exegesi actualitzada de la CdA.
Un dels nostres líders en declivi, validant la frase de Marc Aureli: venjar-se de l’enemic és guanyar una altra vida, ha desplegat rancor cap al seu soci: «Ens enfronten més coses del que la gent creu». Prova palmària del final de festa d’aquesta comèdia improvisada, a què la pandèmia va afegir les mascaretes, per engrandir la dissimulació.
Animo el lector a fer un senzill exercici aparellant personatges d’ara mateix (arquetips), amb actuacions pròximes (estereotips).
n