Maggie O’Farrell esbossa un Shakespeare en sabatilles
La gran escriptora irlandesa publica la seva celebrada novel·la ‘Hamnet’, que recrea la curta vida del fill de Shakespeare i il·lumina la figura d’Anne Hathaway, la criticada dona del geni.
¿Què significa per a algú anomenar un home, una obra i un fantasma amb el nom del fill mort? Aquest és l’enigma que la imprescindible escriptora irlandesa Maggie O’Farrell (Coleraine, Ulster, 1972) proposa a la seva última novel·la, Hamnet (L’Altra / Asteroide), que ha rebut crítiques ditiràmbiques per la seva extraordinària escriptura. L’aposta és de pes perquè aquest ‘algú’ és ni més ni menys que William Shakespeare, que no apareix amb el seu nom al llarg de la novel·la potser perquè és gairebé ridícul retratar-lo en tasques quotidianes, fregint-se un ou per esmorzar o jugant amb els seus fills.
En aquestes escletxes construeix O’Farrell una història situada a Stratford que deixa el Bard pràcticament fora de focus per col·locar-lo sobre la dona de l’autor i els seus tres fills. En especial, en Hammet (com a nom, una variant de Hamlet), l’únic home, mort als 11 anys. «L’existència de Hamnet no és gaire coneguda. Ha sigut oblidat per la història. Així que donar el nom del seu fill a un dels seus grans personatges, cinc anys després de la mort del nen, és fer molt visible un Shakespeare en ple dol com a ésser humà», explica l’escriptora des del seu domicili familiar a Edimburg. Una de les filles d’O’Farrell es cola al fons de la pantalla de l’ordinador per a incomoditat riallera de l’autora. És inevitable pensar en un vincle entre aquesta quotidianitat i la que retrata la novel·la, que pràcticament cedeix el protagonisme a Anne Hathaway, la dona del geni que ha arrossegat una llegenda negra durant segles.
«Jo volia fer un llibre sobre la relació entre un pare i un fill, però a poc a poc se’m va anar imposant la figura de Hathaway, que ni tan sols es deia Anne, sinó Agnes, com figura al testament del seu pare; que possiblement sabia millor que ningú com es deia la seva filla». El que corre sobre aquesta dona vuit anys més gran que Shakespeare és que era lletja, que el va caçar quan ell tenia 18 anys i la seva família els va obligar a casar-se de penal, que ell l’odiava i que se’n va anar a Londres per fugir de la llar. I a més hi ha aquesta famosa cita extreta del testament del dramaturg en la qual li deixa a ella el seu «segon millor llit», un suposat menyspreu. «El testament de Shakespeare és un text molt àrid que no sembla realitzat per la mateixa mà que ha escrit els millors passatges d’amor en anglès».
Parella enamorada
L’autora aposta per una parella enamorada i ho fa conjecturant –el mateix que els adversaris de Hathaway–: «Quan Shakespeare va decidir retirar-se d’escena va tornar a Stratford amb la seva dona, cosa que em fa dubtar que lamentés el seu matrimoni. Podia haver-se’n anat a qualsevol altre lloc, perquè a més d’un gran dramaturg va ser també un home de negocis molt exitós».
A Anne (o Agnes) Hathaway la pinta O’Farrell com una dona amb profunds coneixements de les plantes curatives i de les aus rapinyaires. El retrat beu directament de la biografia que la gran autora feminista Germaine Greer li va dedicar a la dona des d’aquesta perspectiva. És fàcil establir una relació entre l’anterior obra de l’autora, Visc, i visc, i visc (Sigo aquí, en castellà) una memoir en la qual relata el perill constant a què es veu sotmesa una de les seves filles afectada per reaccions al·lèrgiques extremes i Hamnet, la història del fill mort. «Crear és la nostra celebració de seguir amb vida». n