Pedri vs. Pjanic
Aquesta aturada per partits internacionals ha sigut una pausa innecessària per als interessats en el desenllaç de la Lliga, però ha resultat útil per a alguns jugadors. Pjanic, per exemple, va recordar el que significa ser titular. Fa un mes i mig que no ho és amb el Barça. També li ha anat bé a Pedri, que ara que ja ha jugat amb Espanya, ara ja sí que és un escàndol. No em diran que és el mateix destacar al Parc dels Prínceps que brillar contra la potent Geòrgia.
Pedri li ha guanyat la partida, entre d’altres, a Pjanic i aquest mèrit se li ha d’apuntar a Koeman, tot i que el bosnià mai hagi sigut sant de la seva devoció. El primer que necessitava el canari era confiança, després ha resultat ser un superdotat que ha assumit amb naturalitat i qualitat totes les oportunitats. Tot i així, no s’ha d’oblidar que la seva explosió s’ha precipitat per les circumstàncies.
Si el Barça hagués comptat amb una nòmina de centrecampistes a l’altura del que és el club, probablement Koeman hauria dosificat les aparicions del jove talent canari. El seu procés de maduració potser s’hauria assemblat més al d’Iniesta, per exemple. Hauria sigut més lent.
No ha sigut l’únic cas que ha florit en aquesta que havia de ser una temporada de transició i ara ja no se sap el que pot arribar a ser. La necessitat obligada per una plantilla mal confeccionada ha permès el creixement de jugadors com Pedri, Araujo, Mingueza o Ilaix. Una llista que difícilment hauria tingut tantes oportunitats en una plantilla compensada i plena d’estrelles.
Aquest exemple ha de servir en el futur. Evidentment, no per planificar desastres com el d’aquesta temporada, sinó per deixar marge i, sobretot, espai als que pugen. El Barça ha de tenir jugadors contrastats, però a partir d’aquí, per a les rotacions, sempre serà millor comptar amb joves disposats a menjar-se el món que amb centrecampistes en la trentena que se senten menystinguts quan no tenen minuts. I no em refereixo només a Pjanic, perquè el seu cas no va ser més que una operació comptable.