Les misèries de la dictadura franquista, en un còmic negre.
De l’eugenèsia al robatori de nens, les tortures o la llibertat de premsa, el còmic de Teresa Valero ‘Contrapaso. Los hijos de los otros’ envolta de ‘thriller’ les misèries de la dictadura.
Fa quatre anys la dibuixant Teresa Valero (Madrid, 1969) va escoltar una entrevista a Juan Rada, antic director d’El Caso, el popular diari de successos, que deia que durant la dictadura «només els deixaven informar d’una mort violenta a la setmana». ¿Motiu? «Perquè a l’Espanya de Franco aquestes coses no passaven». Però sí que passaven, igual que les tortures en els interrogatoris de la Brigada PoliticoSocial, el robatori de nens a dones dels perdedors de la Guerra Civil, els estudis d’eugenèsia que deien que els comunistes eren genèticament inferiors, les lobotomies per
curar l’homosexualitat o la censura. Amb documentats fets com aquests, propis de les clavegueres del règim, traça Valero un fresc, camuflat de thriller, de la postguerra més negra. Són les 150 pàgines de l’ambiciós còmic Contrapaso. Los
hijos de los otros (Norma). Al Madrid del 1956, Emili Sanz, periodista de successos de la vella escola i falangista desencisat, segueix la pista d’uns assassinats de dones. El seu diari, La Capital, li assigna un company, Léon Lenoir, un jove entusiasta, fill de comunista mort en la guerra, l’oncle del qual és militar franquista. «El gènere negre mostra que negra que és la naturalesa humana alhora que explica què passa en la societat. El
thriller em permetia explicar successos del nostre passat les conseqüències dels quals encara arrosseguem i continuen sense resoldre’s fent-los accessibles a un públic general i a un lector més jove», explica Valero des de Madrid, que debuta com a autora completa a Contrapaso després de prodigarse en l’animació.
En la trama hi ha personatges inspirats en franquistes, com el psiquiatre Antonio Vallejo-Nágera, i els seus estudis sobre l’eugenèsia. «S’ha parlat menys d’ell que dels realitzats pels nazis perquè la seva fe i la seva moral catòlica el feien rebutjar l’eugenèsia que aquells aplicaven per matar i esterilitzar. He llegit els seus estudis i els qüestionaris que feia a les preses de la presó de Màlaga per entendre per què creia que els comunistes eren éssers humans deficients. Va concloure que el que heretem era més important que l’ambiental i que d’aquests éssers imperfectes en naixien éssers imperfectes, i que les classes altes engendraven éssers superiors. Però el catolicisme no va impedir al feixisme espanyol matar i castigar moltíssim durant la postguerra, i amb la complicitat de l’Església».
Una complicitat que s’estenia al robatori de nadons a mares dels vençuts a qui deien que havien mort en el part i que entregaven a famílies acabalades del règim, «drama que encara cueja», avisa. Una misèria moral que també combregava amb el realitzar lobotomies per curar gais i lesbianes, pràctiques promogudes per psiquiatres com «Juan José López Ibor, que pensaven que erradicaven un mal en aquestes dones que anomenaven desviades o estaven deprimides i només aconseguien arruïnar la seva existència».
El subtítol Los hijos de los otros al·ludeix a «un concepte avui tan en voga. El nosaltres i els altres. Gairebé cent anys després, el conflicte con
tinua viu. El 1956, els joves patien pel que van fer pares i avis». Ho reflecteix amb la vaga d’estudiants universitaris del 1956, molts de famílies franquistes. «El seu manifest començava dient Nosaltres, els fills de vencedors i vençuts. Volien llibertat per a tothom, una universitat lliure, i no continuar amb aquest món dels seus pares, de normes, en què la meitat eren considerats ciutadans de segona. Vaig parlar amb Julio Diamante, un dels impulsors de la vaga, que va morir l’agost passat –lamenta–. Van ser durament reprimits. Ell va ser detingut i interrogat. Va ser molt combatiu però després es va autocensurar. Hi va haver un abans i un després de passar per la Direcció General de Seguretat. Als baixos de Sol es torturava moltíssim. Des de fora la gent sentia com cridaven i molts pensaven: ‘Doncs alguna cosa deu haver fet’».
Dones rebels
«Són temes que s’han tancat en fals. No hi ha hagut reparació, per tant el problema és latent i s’hereta d’una generació a una altra –opina–. Ho veiem amb l’auge de la ultradreta, la gent torna a abraçar aquelles idees. Si reflexionem sobre el perquè, veiem gent irritada que culpa els altres, els que no pensen com ells, del que els passa. I els converteix en enemics. Si no pares d’encendre la metxa de l’odi acabes amb un xoc de trens, és un cicle maligne que pot acabar amb un règim de 40 anys».
Hi ha una altra protagonista, la Paloma, cosina i exparella de Lenoir, dibuixant en revistes i còmics femenins. «Busca ser independent. Hi havia moltes dones que no es deixaven encotillar pel rol de mares i esposes del franquisme. Fins i tot des de dins, com Mercedes Formica, falangista que es va rebel·lar quan va veure que els treien tants drets a les dones i volia justícia social. Va ser de les primeres a denunciar la violència masclista».
El còmic deixa constància de la publicitat sexista d’aquells anys amb «missatges rancis sobre com ensenyar les nenes a utilitzar guants de làtex» per protegir el seu «encant femení de les penoses feines de casa». Un altre personatge, tot i que per increïble sembli ficció, no ho és: una nena que acompanyava el seu pare, metge forense, als aixecaments de cadàvers. «Serà la futura doctora Buitrago, avui a l’Institut Nacional de Toxicologia. Vaig anar a consultar-li sobre autòpsies i investigació policial i m’ho va revelar ella. Va ser una de les primeres forenses del país».
Llibertat de premsa
«L’època és fascinant», opina al parlar de l’altre gran tema del llibre, la llibertat de premsa. «És una barreja de gent autocensurant-se i alhora aguditzant l’enginy per eludir la censura, gent que per molt que els tallessis les ales veus que la rebel·lia i la intel·ligència s’obrien pas i lluitaven per expressar-se». I cita Camus, que deia que un periodista es pot mantenir lliure «amb lucidesa per resistir la ràbia, obstinació al servei de l’objectivitat, desobediència, perquè si no pots dir el que penses, pots no dir el que no penses, i ironia». I recorda com presos i preses de les presons franquistes feien diaris republicans clandestins. «No es resignaven a no expressar-se. Eren cal·ligrafies i dibuixos amb anècdotes o humor per aixecar la moral».
No falta un homenatge al pare Llanos, «que va començar sent falangista i va acabar en el Partit Comunista» i evangelitzant un Carabanchel ple de barraques. Com amb el seu veterà periodista, «que creia que de les idees falangistes sortiria un món millor i més just i es va adonar que allò va sembrar coses terribles». «Vull indagar en com la gent corrent justifica el nazisme o Stalin o Franco, com gent culta abraça idees feixistes».
Valero, autora de guions de còmics com Brujeando, Curiosity
shop i Gentlemind, amb la seva parella, Juan Díaz Canales (Premi Nacional amb Blacksad), ja treballa en una nova entrega de Contrapaso.n