El robatori de la memòria d’una àvia a l’Hospitalet
L’àvia desnonada per error a l’Hospitalet segueix pagant el lloguer i sense recuperar les seves pertinences. La família ha denunciat penalment la propietat i la comissió judicial.
Dir que Rosario Bravo, de 97 anys, havia pagat «religiosament» el lloguer de la seva vivenda de l’Hospitalet durant 723 mesos és quedar-se curt. Bravo, desnonada per una presumpta negligència el 19 de febrer, es va instal·lar al modest pis un llunyà gener del 1960 i des d’aleshores mai va deixar d’abonar la renda, fins i tot en moments en què confessa haver «passat gana». «El lloguer era sagrat, el primer». Tant que, 40 dies després del fatídic desallotjament, continua pagant puntualment (no li han perdonat ni un euro dels 350 que ara abona), malgrat no haver pogut dormir a la seva vivenda desvalisada en tot aquest temps. Allà, els estris perduts sumen almenys 23.000 euros (la llista creix cada vegada que repara en algun element desaparegut) i l’enorme mal moral encara s’ha d’avaluar. Per aquests, la família presentarà ben aviat demandes civils, mentre que ja ha denunciat penalment tots els actors d’aquesta intervenció judicial que va privar una dona gairebé centenària de la seva casa i l’ha deixat sense els seus petits tresors de tota una vida.
L’existència de Bravo, que va enviduar molt jove a Santa Cruz de Mudela (Ciudad Real) i es va traslladar amb dos fills petits, la mare i tres germans al pis de l’Hospitalet després de passar un temps en una pensió, mai va ser fàcil. La seva progenitora va morir en pocs mesos i amb tot just 30 anys va exercir de matriarca per força, com a pilar d’una família que ara l’ha acompanyat per sobreviure al disgust. Mai va imaginar que aquesta discreta vida acabés a la premsa de tot el país, el febrer passat, després que transcendís el garrafal error que va fer que, en lloc de portar-se a terme el desnonament previst a l’àtic primera, s’executés al sobreàtic, residència d’aquesta senyora. Com es va explicar llavors, ella passava aquella setmana a casa del seu fill Emiliano per facilitar unes proves mèdiques que li havien de fer a Terrassa. Va ser el dimarts 23 quan van descobrir el despropòsit. Primer, pensant que hi havien «entrat ocupes», explica el fill; després, descobrint amb gran esglai que la vivenda semblava «saquejada». «Creiem que van començar pel de més valor i els faltava buidar la resta», afegeix. ¿Què ha passat en aquest temps? Que la víctima segueix en xoc, vessant llàgrimes i «sense trobar respostes», mentre els seus fills i nets miren de recompondre la seva llar perquè sigui de nou habitable. Al relat dels fets apareixen molts interrogants que encara no poden respondre ni la família ni el seu advocat, Jesús Rodríguez. L’altra part, conformada per una propietat gran tenidora (propietària de la finca i nombrosos immobles) i els seus representants com a administradors (Fincas Gual), no n’ha donat explicacions. Han posat el cas en mans dels seus advocats, que han refusat fer cap declaració davant els requeriments d’aquest diari. Contra tots dos es presentarà pròximament la demanda civil que reclamarà la compensació dels béns perduts i sol·licitarà també una indemnització per danys i perjudicis, relata el seu lletrat.
40 dies i 500 nits
Per a la Rosario, el viacrucis suma ja (com a la cançó de Joaquín Sabina) 40 dies i 500 nits, perquè l’angoixa li fa perdre la son cada vega
da que recorda la part de la seva vida que li han «robat». Van volar la televisió, la rentadora, el microones, llits, la meitat del seu armari, l’interior de calaixos, marcs amb fotos antigues, la cristalleria i joc de coberts de les petites grans ocasions familiars (van deixar la barata, de diari), la gran cassola on encara feia les seves «rosquilles i potatges»... El que ella anomena «saqueig» sembla la primera part del procediment de buidatge que acompanya els desnonaments – «tot el que hi ha al pis es dona per abandonat», explica l’advocat, que reivindica mesures més garantistes respecte a això–. Però l’han deixat també sense joies, «els dinerets que tenia al mig d’alguna roba» i relíquies d’incalculable valor per a ella, com una mantellina de la seva mare del 1900. «S’han emportat el que jo més estimava al món», plora. I és que sota un coixí guardava un elegant llibre-diari que els fills li van regalar perquè donés curs a la seva increïble memòria. Feia set anys que redactava la seva llarga vida en retalls, amb idea de deixar-ho per sorpresa com a llegat. I ja no hi és.
«El que fa més mal és que ningú m’hagi trucat per demanarme perdó, només la pobra família amb tres fills a qui anaven a desnonar en realitat», segueix, totalment lúcida i en bon estat físic, malgrat acostar-se al segle de vida, haver treballat des de petita i netejat cases a Barcelona durant dècades. Aquesta altra veïna va ser desallotjada després de saberse l’error i el seu pis ja és al mercat immobiliari, narra el fill amb pesar. ¿Ha pensat a no tornar al bloc? «És la meva casa, hi tinc tots els meus records», defensa, després de 15 anys vivint sola però visitada encara avui per la família catalana i la que venia del poble. I llavors s’abat al pensar en el fred i recordar que no li han «deixat ni les camises de dormir, ni els dos jaquetons d’hivern, ni la manta nova». L’ajuntament del municipi li va oferir assessorament legal i també facilitat un matalàs, tot i que la seva prole li ha procurat un llit articulat.
Incident de nul·litat
Rodríguez va presentar al principi l’incident de nul·litat al jutjat 8, ja que malgrat no formar part de l’alçament, Bravo ha acabat sent perjudicada. Encara no els consta que l’acta sigui nul·la. El jutjat ha instat «el ministeri fiscal a investigar el cas». També han denunciat per via penal (per robatori, furt, violació de domicili i prevaricació, entre d’altres) tot el que va intervenir en el desnonament, des de la comissió (la procuradora i el gestor judicial que ocupava el lloc aquell dia de la secretària judicial), fins a la propietat, Fincas Gual, el manyà i l’operatiu per al desmuntatge dels béns. La cadena de fallades inclou des de l’absència de retolació als pisos a la mateixa acta de la diligència de desnonament, passant pel procés de buidatge del pis. Però el desenllaç judicial, si no hi ha abans un acord, pot durar diversos anys. Potser massa com per poder fer justícia amb la Rosario.
«En aquest temps només ha trucat per demanar-me perdó la pobra família amb tres fills a qui anaven a desnonar en realitat» «Cada vegada que torno al pis tinc por de descobrir encara més coses que hi falten. És com si l’haguessin saquejat»