Sense Iglesias no serà igual

Res fa pensar que amb la sortida de Pablo Iglesias del Govern «els límits i les contradiccions a la coalició» entre PSOE i Unides Podem, de les quals ell mateix va parlar al seu comiat, hagin de desaparèixer. Segurament tampoc augmentaran. Però el que sí que sembla que pot passar, i així ho espera la part socialista de l’Executiu, és que amb el tarannà menys estrident de la seva successora, la vicepresidenta tercera Yolanda Díaz, les coses puguin transcórrer amb més tranquil·litat. Almenys emetent menys soroll cap a l’exterior.

Perquè Díaz és dura en la defensa de les seves posicions, però el que ha demostrat fins al moment com a ministra de Treball –competències que manté– és que té més disposició a negociar, més prudència a l’hora d’expressar-se públicament i una fermesa personal que li permet arribar a acords transversals com els aconseguits amb patronal i sindicats per pal·liar els efectes de la pandèmia. És clar que s’aproximen moments difícils al si del Govern amb el debat, ja crispat, per la limitació del preu dels lloguers o els que s’acosten sobre la derogació –o fins on– de la reforma laboral, la reforma del sistema de pensions o la fiscalitat. Però si ella manté la seva actual estratègia, les vicepresidents i ministres socialistes hauran d’afinar els seus dots negociadors i la ciutadania no haurà de suportar la sensació d’un equip governamental a matadegolla.

Diuen que el discurs dur el mantindrà Iglesias des de fora i la ministra d’Assumptes Socials, Ione Belarra, des de dins. Podria ser un repartiment de papers. Però per molt poder a Unides Podem que conservi l’exvicepresident, no és el mateix plantejar l’oposició dins del Govern que des de fora, i Belarra no té ni la seva força ni tampoc la de la vicepresidenta tercera. Serà, per tant, Díaz qui marcarà la pauta. Interessant també veure quin paper juga el secretari general del PCE, Enrique Santiago, primer cap comunista que forma part d’un Govern efectiu, des de la Secretaria d’Estat per a l’Agenda 2030.