Més enllà de la Covid
Malgrat els fons europeus, hi ha poderosos interessos polítics, culturals i econòmics als quals serveix el model productiu que prioritza l’augment del PIB basat en ocupació de baix valor afegit
Basar el creixement econòmic només a afegir ocupació, sense millorar també la productivitat, acaba generant baixos salaris, desigualtat i precarització
L’allargament de la pandèmia ha comportat durs peatges. I no només pel terrible cost de vides perdudes, malalts crònics i hospitalitzacions sense fi ni compte, sinó per les pèrdues de renda i ocupació i per l’augment de la pobresa. L’abril del 2020, l’FMI anticipava que Espanya veuria caigudes del PIB molt intenses el 2020, tot i que en el context del famós perfil en V: intensa contracció inicial i forta recuperació posterior. A pilota passada, és fàcil comprovar que les seves projeccions incorporaven un optimisme infundat, tot i que també es pot recordar, en descàrrec de l’FMI, que les seves previsions oferien dos escenaris addicionals: el primer, que la pandèmia rebrotés amb força en la segona part del 2020, i, el segon, que després d’aquesta segona onada, en seguís una tercera. En els dos casos, la contracció esperada del PIB es calculava que acabaria sent molt superior a l’inicialment prevista.
Però si pel que fa a les destrosses de la tardor i d’aquells primers mesos del 2021 van encertar-la, els seus economistes no pensaven en una quarta fase, en què sembla que estem entrant avui. Això comportarà, com ha indicat ja el Banc d’Espanya, una modesta caiguda del PIB en el primer trimestre. Malgrat això, en aquestes últimes setmanes el consens dels instituts de previsió espanyols, recolzats en la vacunació i els fons europeus, anticipa augments de l’activitat superiors al 5,5% tant el 2021 com el 2022. Així, amb un any de retard, sembla que la recuperació arribarà en aquesta segona meitat del 2021: a partir del pròxim estiu hauríem de canviar de fase i, lentament, aniria recuperant ocupació i PIB, cap a un 2022 que s’anticipa ja molt normalitzat.
Aquestes optimistes previsions posen sobre la taula el tan gastat canvi de model productiu. Els que hi creuen postulen que la inversió dels fons europeus, dirigida fonamentalment a activitats de lluita contra el canvi climàtic i foment de la digitalització, augmentarà substancialment la productivitat del país. Tant de bo fos així. Però tinc dubtes seriosos que vegem canvis substancials. Per diverses raons.
Primer, perquè els fons europeus esperen avui sentència del Tribunal Constitucional alemany de Karlsruhe, i, suposant que decideixi a favor de la seva distribució, els 150.000 milions que haurien de començar a arribar a Espanya en la segona meitat de l’any es dirigeixen fonamentalment a inversió de grans empreses.
Segon, perquè l’ambient polític, a Barcelona i Madrid, no està per la feina d’una transformació substantiva de la nostra economia: implicaria desterrar la complaença amb què usualment s’ha aplaudit un creixement del PIB basat en ocupació de baix valor afegit. És a dir, abandonar la nostra dependència de la droga dura d’avenços de l’activitat afegint ocupació. ¿Quin Govern ha posat, explícitament, com a nord de la seva política l’augment de la productivitat?
Tercer, perquè hi ha poderosos interessos, polítics, culturals i econòmics als quals serveix el model productiu. Si no fos així, ja s’hauria modificat. La prova de l’àcid d’un possible canvi de rumb serien augments en la imposició indirecta sobre importants activitats intensives en mà d’obra de reduïda qualificació i baixos salaris. Però això dubto que ho puguem veure pròximament.
Quart, perquè aquesta addicció al creixement de l’ocupació a qualsevol costa ens situa en un cercle diabòlic del qual és difícil escapar-se: quan hi ha crisi l’atur explota i, inevitablement, la recuperació s’ha de basar en les mateixes premisses de baixa productivitat i molta ocupació. Després de la recessió, la reducció de l’atur passa sempre davant de qualsevol altra política. I s’entén.
I, finalment, perquè una part no menor del pensament econòmic dominant al nostre país no emfatitza el necessari augment de la productivitat: hi ha un col·lectiu d’economistes, amb presència pública notable, per a qui l’únic important és l’augment del PIB, sigui quin sigui el seu origen. Llastimosament, té importància que el PIB creixi però la tenen, tant o més, les bases del seu augment: bàsicament, afegint ocupació o amb una raonable combinació de creixements de la productivitat i l’ocupació. La primera via, que ha seguit Espanya des de fa més de tres dècades, acaba generant baixos salaris, desigualtat i precarització laboral. La segona ens portaria a un altre món, el de Centreeuropa. Però ¿hi ha algú disposat a posar-li el cascavell al gat?