Castigant Aragonès
Junts per Catalunya va impedir ahir per segona vegada la investidura de Pere Aragonès. S’obre així un temps –fins al 26 de maig– en què encara es pot elegir president. En cas contrari, hi haurà noves eleccions al juliol.
¿Què pretén Puigdemont? Primer, desgastar Aragonès i relativitzar la victòria d’ERC. El doble veto indica que el triomf republicà és estèril sense l’aval de JxCat. I que també és irrellevant l’acord amb la CUP. ERC va guanyar per un escó (33 a 32) i els de Puigdemont creuen que això és un empat. Estan disposats a investir Aragonès, però només si accepta les seves condicions. I el període que es va obrir ahir serà curt o llarg en funció de quan i quant s’empassi ERC.
JxCat diu –sense explicitar-ho– que Aragonès és ja un ànec coix. No podrà fer res sense el vistiplau de Waterloo. I ERC ha quedat, per la seva pròpia culpa, entre l’espasa i la paret al no haver deixat oberta cap altra porta. Ni un conat de trobada amb el PSC, ni un diàleg seriós –només vaga solidaritat esquerrana– amb Jéssica Albiach. I a més va pagar per endavant entronitzant Laura Borràs de presidenta del Parlament, un càrrec molt rellevant en aquest moment, sense obtenir ni una promesa pública a la investidura d’Aragonès.
ERC es va posar en mans de JxCat –apostant per la unitat independentista– i ara Puigdemont colla. Només ell pot plantejar amb autoritat l’estratègia de l’independentisme davant Espanya.
Aquest és l’altre objectiu del doble veto. Aragonès pot administrar la Generalitat, però l’estratègia independentista ha de definir-la el fantasmal Consell per la República (CxR), del qual Puigdemont es digna a negociar alguna modificació. Però, això sí, amb l’ANC a dins. No té cap escó, però encarna les autèntiques aspiracions catalanes.
I no només és el CxR. JxCat exigeix que la política parlamentària a Madrid –on ERC té 13 diputats i JxCat 4– sigui consensuada entre les dues forces i ERC quedi lligada de mans. Així la famosa taula de diàleg, que ERC va arrencar al PSOE al negociar la investidura de Pedro Sánchez, no hauria vist la llum mai ja que Puigdemont s’hi va oposar des del primer moment. I ERC tampoc hauria pogut votar –sense permís de Waterloo– els Presupuestos de Sánchez que han blindat per un temps el Govern d’esquerres de Madrid.
Potser Puigdemont exigeix tant perquè se sent feble. A les eleccions del 2017 va quedar segon, darrere d’Arrimadas, però davant d’ERC. Quan es va tornar a presentar –en les europees del 2019– li va donar una rebolcada a Oriol Junqueras. Quan ell era candidat guanyava, i poc importava que ERC avancés JxCat a les municipals, celebrades el mateix dia que les europees. O a les legislatives. Però ara Puigdemont –que va voler liderar, per sobre de Laura Borràs, la llista de JxCat– ha perdut no només davant Aragonès, un home de Junqueras, sinó també –i per més distància– davant Salvador Illa, el candidat del PSC.
Ha quedat tercer i pot pensar que si ara no exerceix el poder de veto per reafirmar la seva autoritat sobre el sobiranisme es convertirà en un Tarradellas de quan el pla d’estabilització, molt abans de la malaltia de Franco i de les eleccions del juny del 1977.
ERC l’ha reforçat a l’abraçar el dogma que fora de l’independentisme no hi podia haver una investidura digna. El forcejament serà dur i no es pot descartar res. Puigdemont es juga la seva supervivència com a actor principal ja que Torra va ser només un president vicari. I ERC no vol que Aragonès sigui un segon Torra, un president en llibertat vigilada.
JxCat vol desgastar el candidat d’ERC i que, com Torra, quedi condicionat per Puigdemont