Investidura fallida
És hora que els partits tinguin el coratge d’explorar noves formes de governabilitat davant la tòxica relació de greuges que mantenen ERC i JxCat
Al nostre editorial de diumenge passat, afirmàvem: «Lamentablement (...) ERC i JxCat s’han entossudit a deixar clar en els últims dies que lluny de fer les paus se suporten menys que mai». La segona sessió del debat d’investidura va acabar com la primera: amb Pere Aragonès incapaç d’aconseguir els vots que li permetin accedir a la presidència de la Generalitat. Junts per Catalunya (JxCat) es va abstenir en la votació i va impedir, d’aquesta manera, que el seu gran rival en l’hegemonia de l’independentisme en l’última dècada arribi a la presidència. Que aquests dos partits que se suporten menys que mai siguin alhora les dues formacions sobre les quals gira la governabilitat de Catalunya a causa de la inamovible política de blocs diu molt (i malament) de la situació en què es troba la política catalana. Les alternatives que les dues formacions tenen sobre la taula són descoratjadores: o ERC i JxCat arriben a un acord i repeteixen un Govern de coalició marcat per la desconfiança, els recels i la lluita de poder (com el del tàndem Torra-Aragonès i, abans, el de Puigdemont-Junqueras) o bé no hi ha pacte de Govern i Catalunya es veu abocada a unes noves eleccions. És evident l’esterilitat de la política de blocs. Resulta més evident encara la necessitat de coratge polític per treure el país d’aquest cul-de-sac.
No hauria d’estranyar a ningú que dos partits als quals el resultat electoral permet formar un Govern de coalició tinguin discrepàncies. És lògic i comprensible que sigui d’aquesta manera, i així passa en totes les democràcies. Quan cap partit aconsegueix una majoria suficient, apressa la negociació i, per tant, la cessió. La nostra no és una política acostumada al pacte, així que massa sovint la negociació és percebuda com una debilitat i el pacte, com una concessió inassumible. A l’hora d’afrontar una negociació, es planteja a base de línies vermelles. Sens dubte és una cultura política millorable, però no difereix tant de les democràcies del nostre entorn.
Ara bé, la pugna entre ERC i JxCat va més enllà del comprensible estira-i-arronsa per parcel·les del poder. Les dues formacions atresoren una llarguíssima llista de greuges, de cicatrius doloroses i ferides encara obertes. I la insistència de Puigdemont a situarse en una posició de preeminència que les urnes no han ratificat no fa més que infectar-les. Algunes decisions transcendentals per a tots els catalans s’han pres durant l’última dècada per criteris purament tacticistes en termes de la lluita per l’hegemonia en el camp independentista. És aquesta la situació en què es troba encallada la investidura d’Aragonès: un acord que molts donen per inevitable (perquè és l’únic que garanteix la governabilitat mentre segueixi la lògica de blocs imperant), però que es dilata en el temps i deixa Catalunya sense Govern, per consideracions purament partidistes.
Un exemple més de l’esterilitat i la ineficàcia a què la política de blocs condemna la societat catalana. Ha arribat el moment que els partits tinguin el coratge d’inspeccionar noves fórmules que acabin amb el bloqueig a què la pugna partidista d’ERC i JxCat condemna la societat catalana. La gestió de la pandèmia, la crisi econòmica i la gestió dels fons europeus obliguen a una responsabilitat que per ara brilla per la seva absència.