Consum dissonant cognitiu
Com més informació tenim, més ràpid tornem als nostres hàbits de consum. Estem veient pocs canvis.
Preveure com serà el consumidor posterior a la pandèmia de la Covid-19 porta a la memòria dues màximes: les previsions de futur es barregen amb els propis desitjos de qui les fa, com deia el periodista Claude-Jean Bertrand; i les previsions ens diuen més de qui les realitza que sobre el futur, segons va reflexionar l’inversor Warren Buffett.
Els ciutadans hem viscut la primera pandèmia universal. Ja ho deia EL PERIÓDICO l’abril del 2020: mai hem tingut tanta informació en directe sobre una epidèmia global. I ens feia reflexionar sobre la idea que els únics antecedents que tenim per interpretar-la continuen sent el passat i la ciència-ficció. Posem les pandèmies prèvies i les pel·lícules de virus com Doce Monos de Terry Gilliam.
Els desitjos més habituals pronostiquen un nou consumidor més orientat a la sostenibilitat, als productes de proximitat, que abraçarà arbres durant les vacances. Més responsable socialment, més respectuós amb la gent gran, que torna a comprar al barri. Un consumidor renascut, que arribarà a desaccelerar el seu ritme de vida i impulsarà un creixent activisme empresarial davant les injustícies socials. La pandèmia ens farà millors persones.
Nosaltres veiem en aquestes previsions més desitjos que realitats. Si revisem què queda de les promeses que ens vam fer quan es va produir l’Ebola o la infecció de les vaques boges, continuem consumint igual. Com més informació tenim, més ràpid tornem als nostres hàbits de consum. Pocs canvis veiem ara mateix: estacions d’esquí plenes, alemanys tornant a Mallorca o un CEO progressista social acomiadat d’una gran multinacional per reduir els seus beneficis. Veiem consumidors que reclamen a Amazon o Deliveroo que facin arribar com sigui un bolígraf o un gelat a casa seva. Prime, avui mateix, ja no val demà.
El consumidor s’adapta sempre a partir del concepte de dissonància cognitiva: sap que el seu consum és contradictori amb les seves creences, però continua consumint i es justifica. Sap que aquest model de consum és insostenible, que els virus són allà al permafrost, amagats en cadàvers de ratpenats i pangolins i que hi haurà més virus i més letals. La contradicció la resol consumint més i vivint la vida.
El nostre món es va assemblant al de la pel·lícula Doce monos. Reviseu-la. Tot i que l’esperança és el sentiment més fort en l’ésser humà, Bruce Willis sabia que no és possible canviar el futur: «No vull conèixer el futur, vull tornar a ser una persona normal». Desitjo preveure un futur normal, amb els meus soparets, el meu viatge a Punta Cana. Desitjo pensar que arribarà la nova vacuna, la pastilla que destruirà l’efecte d’hivernacle. O com li diu la seva doctora, «si no pots canviar res, almenys olora les flors». Consumeix.
Ens vam fer promeses amb l’Ebola o les vaques boges i seguim consumint igual