Ètica i vacunes
La carrera entre països per aconseguir més i més dosis és reminiscència d’una perspectiva que s’ha d’abandonar
Tots som tristos testimonis del terrible impacte de la Covid en l’economia, en la vida de les persones, de les empreses, en la gran tensió que viu el personal sanitari. És evident la urgència d’aturar tot això, i l’altíssima prioritat que han de tenir els esforços per aconseguir-ho al més aviat possible.
Afortunadament, s’han pogut desenvolupar vacunes eficaces en un temps extraordinàriament breu: un procés que pot durar dècades s’ha aconseguit en 12 mesos. ¡Un gran èxit! Ara la urgència és que la vacuna es pugui aplicar de manera ràpida, universal i equitativa. ¿Quin és el coll d’ampolla que impedeix la ràpida producció i distribució de les vacunes? Primer semblava que era l’estructura organitzativa i logística als diversos països, però estem veient que el límit el posa la producció d’aquestes vacunes. Mostra d’això són els retards en la dispensació dels productors de les vacunes quan el sistema està ja preparat per a vacunacions massives.
L’interès hauria de ser màxim perquè no quedin amplis grups de la població, o països sencers, sense vacunar. Es calcula que 85 països no tindran la seva població immunitzada fins al 2023 (!). I ja sabem que com més es tardi a fer desaparèixer el virus, més probabilitats hi ha que vagin apareixent mutacions diverses que puguin generar noves soques o variants, més perjudicada surt l’economia, i més alt serà l’enorme cost humà que provoca la malaltia.
Però en realitat, ¿què dificulta la producció massiva de les vacunes?
La primera raó és la falta d’inversions decidides i àgils perquè la producció garanteixi una immunitat universal i que arribi a tots els racons del planeta. En efecte, ¿no és xocant aquesta falta d’inversió decidida, coordinada i ràpida, quan la Cambra de Comerç Internacional (CCI) parla d’un cost d’«entre 1,24 i 7,6 bilions (sí, amb b) d’euros» per no fer arribar les vacunes als més pobres?
Aquí semblen necessaris generosos esforços de les instàncies públiques en els seus diferents nivells, i de les farmacèutiques, que, com a servei a la societat, després de l’esforç en el desenvolupament de les vacunes, estan cridades a facilitar les llicències de producció i a augmentar la seva producció a preus com més ajustats millor.
En segon lloc, l’origen d’aquesta falta de decisió coordinada i consensuada potser sigui una falta de mirada global, que vegi la humanitat com un tot, i la falta d’una mirada conscient no només de la responsabilitat de salvar vides i modes de subsistència, sinó també que tots estem connectats amb tots.
Però atenció: no oblidem que el simple augment de producció ¿Potser hem de recuperar una consciència més global i de llarg termini, més fraterna, amb nous models de governança global en qüestions de solidaritat i de salut?
Per acabar, volem recordar que la situació que vivim ha tret també el millor de moltes persones: el personal sanitari, les persones que cuiden malalts i gent gran, les que treballen en investigació tecnològica i científica, que han col·laborat amb una transparència preciosa, i també les persones responsables de grans decisions que s’han pres i que van en la línia que hem comentat, com la iniciativa Covax, per al desenvolupament equitatiu mundial de les vacunes contra la Covid-19.
¿Potser aquestes persones ens recorden que és hora de recuperar el valor de la cura, de la mirada àmplia i alhora centrada en les persones, i de les decisions valentes i dignes? Tant de bo la Covid ens ajudi a aprendre una cosa que ens ajudi en el futur, ja que el seu preu ha sigut elevadíssim.
n