La lluita d’una mare davant l’anorèxia infantil
La seva filla necessita un tractament total d’almenys sis mesos, però per la seva edat és «en terra de ningú» «A casa teníem conflictes. ¿Se l’havia d’obligar a menjar o no? No en sabíem res», explica
La família no pot fer front als 4.000 euros al mes que costa una institució privada El seu descoratjador fil a Twitter ha cridat l’atenció de Salut, però no confia en els polítics
Núria Busquet veu amb angoixa com la seva filla preadolescent es deteriora físicament i psicològicament sense que el sistema hospitalari pugui donar-li una atenció integral i personalitzada. Els centres públics especialitzats ingressen pacients amb aquest trastorn a partir dels 15 o 16 anys i la seva filla en té 13.
Quan el coronavirus començava a donar les seves primeres fuetades, fa ara un any, Núria Busquet, traductora i escriptora resident a Cardedeu (Vallès Oriental), va observar comportaments estranys en la més gran de les seves filles, de 12 anys. Ella i el pare de la nena van lidiar amb la situació com van poder. I l’angoixa pandèmica i el confinament domiciliari amb pany i clau no van contribuir precisament a millorar l’estat de la menor.
Van passar els mesos i tot va anar a pitjor. A l’agost, la família va tocar sostre al constatar que la nena estava desenvolupant un greu trastorn alimentari. Tot just menjava. La seva salut física i la psicològica estaven en joc. Havia arribat l’hora de demanar ajuda a la sanitat pública. Però set mesos després, Busquet segueix desesperada, atrapada en un absurd carrusel burocràtic d’entrades i sortides de l’hospital i un sistema sanitari que no ofereix una solució real i efectiva a un cas tan greu com el de la seva filla, que continua sense poder fer vida normal i assistir a l’institut com qualsevol noia de la seva edat.
A l’agost, aquesta dona es va posar en contacte amb el CAP de la seva zona per demanar-hi cita amb la pediatra, però la van informar que la professional, a causa de la sobrecàrrega de feina per la pandèmia, tenia en aquell moment una altra destinació. La va atendre telefònicament un altre metge. Després de diverses gestions, li van explicar que rebria una trucada del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Granollers, que depèn de Sant Joan de Déu. Els seus professionals li van donar cita per al 20 d’octubre. Busquet es va angoixar. La seva filla empitjorava per moments.
Primeres mentides
Els aliments que ingeria no passaven d’un iogurt i alguna amanida. El seu deteriorament no només era psicològic, sinó també físic. «Teníem conflictes a casa. ¿Què era millor? ¿Obligar-la a menjar o no? No en sabíem res. Ens mentia i deia que sí que havia menjat alguna cosa, però en realitat no ho havia fet. Li vam dir que tenia un trastorn, però no ho entenia». La família va optar per contractar una psicòloga privada, tot i que amb el pas de les setmanes no van veure cap avanç significatiu.
A finals de setembre, aquesta mare va ingressar la seva filla – completament desnodrida– a les urgències de Sant Joan de Déu, on la psiquiatra va confirmar el duríssim diagnòstic: trastorn alimentari. «Ens van dir que ens trucaria una infermera a casa per donar-nos pautes i per fer el seguiment», comenta. Però aquesta trucada mai es va produir.
La salut de la nena se’n va anar a l’aigua, així que Busquet va pregar al CAP que hi intercedís. Finalment, poc abans de Nadal i gràcies a una pediatra, va ingressar en un centre adscrit a Sant Joan de Déu per a malalts aguts. Allà es va mantenir un mes i mig. Va recuperar una mica de pes, va rebre l’alta i va ser remesa a un hospital de dia, on segueix anant cada dia, de nou del matí a tres de la tarda. Els seus professionals fan el que poden amb els mitjans de què disposen, però la nena necessita atenció intensiva. De tant en tant empitjora, ingressa a l’hospital, l’alimenten, recupera pes i rep l’alta. És una espiral que no soluciona l’arrel del problema perquè la nena odia menjar, és una tortura insofrible per a ella.
«La meva filla necessita un ingrés total en un centre especialitzat durant almenys sis mesos. Però per la seva edat és en terra de ningú. El sistema públic acull en aquest tipus d’institucions pacients amb trastorn alimentari a partir dels 15 o 16 anys. Estan saturats, però almenys tens una oportunitat d’entrar-hi. Amb 13 anys, no», explica Busquet.
A falta de solucions des de l’esfera pública, ha rastrejat centres privats, als quals no té accés. Tant ella com el pare de la nena són treballadors autònoms sense capacitat econòmica per pagar 4.000 euros al mes durant mig any com a mínim. A través de la companyia d’assegurances de l’institut podria aconseguir un finançament perquè la factura es reduís a 800 euros, però només és per a nens i nenes a partir de tercer de l’ESO i la seva filla, que va complir els 13 al novembre, és a segon.
Crit de desesperació
Presa del cansament, la desesperació i la impotència de veure la seva filla cada vegada pitjor, va esclatar un dia a l’hospital, on ella l’acompanyava (teletreballant des d’allà i sense poder sortir-ne). Va cridar de dolor. Ningú li deia què podia passar amb la seva filla, quin tipus de tractament podia rebre ni quina era la millor manera d’abordar el seu greu problema de salut, més enllà de la recuperació mèdica puntual que implica una alimentació intravenosa els dies d’ingrés hospitalari. «Vaig perdre els papers», reconeix. La resposta de les autoritats sanitàries del centre va ser un regany en tota regla. I ella es va sentir encara pitjor. Per la condescendència i per tot el que arrossega des de fa un any.
Completament angoixada, Busquet va escriure un descoratjador fil a Twitter que va causar cert enrenou mediàtic. Ja ha rebut la trucada d’un alt càrrec de la Conselleria de Salut, que li va dir que s’interessaria pel seu cas. Ahir li van tornar a trucar per dir-li que la seva filla està rebent el tractament que «ha de tenir». Ella no confia gaire en els polítics, però sí en la quantitat de gent anònima que, via les xarxes socials, li està donant informació valuosa. Potser hi ha una mica d’esperança al Clínic. De moment, creua els dits.