‘Los EEUU contra Billie Holiday’

Lee Daniels sol fer pel·lícules terribles que, això sí, almenys tenen molt de caràcter. I per això resulta doblement cridaner que el seu retrat de Billie Holiday, la vida del qual va ser tan plena de moments memorables, sigui tan gris i inexpressiu. Com passa amb tants altres biopics musicals, per intentar abastar massa es converteix en una successió tediosa d’episodis majoritàriament mancats de personalitat –l’excepció més notòria és la seva seqüència central al·lucinatòria– els quals aconsegueixen cohesionar únicament gràcies al formidable treball actoral d’Andra Day, que recrea a la perfecció tant la barreja de ferocitat i fragilitat de Holiday com la seva veu tan trencada com càlida.

La pel·lícula intenta combinar un relat lineal de la tràgica vida de l’artista amb una reconstrucció de l’assetjament a què va ser sotmesa per l’FBI a causa de la seva versió de la cançó Strange fruit –considerada un himne antiracista– i de la seva addicció a les drogues, i en cap moment aconsegueix fer-ho de manera equilibrada. Durant els 130 minuts de metratge afligeix una tosquedat estructural i narrativa tan gran que, malgrat que explica una història molt simple i que està plena de diàlegs que volen donar explicacions, hi ha moments en què resulta francament confusa.

I mentrestant, sens dubte buscant el tremendisme melodramàtic que sustenta el seu cine previ, Daniels es mostra menys interessat en el talent artístic de Holiday que en la seva addicció i l’autodestrucció que se’n deriva, i no dubta a resumir la seva figura en una col·lecció de plans curts de xeringues. Per tal de denunciar els abusos dels quals Holiday va ser víctima en aquell moment, acaba sotmetent-la a una altra forma de maltractament.

n