‘Tomás Nevinson’
Aquest any se’n compleixen 50 des que Javier Marías va debutar com a novel·lista amb Los dominios del lobo. No hi ha gaires carreres literàries tan longeves –gairebé cap, ni Galdós tan sols–, i més si considerem les obres madures i aconseguides, descartant les temptatives inicials o els títols crepusculars. La seva novel·la El siglo (1983) va ser, sota l’influx de Benet entre d’altres, excel·lent i les tres publicades als anys 70 disten de ser productes incipients i fins i tot diria que l’experiment El monarca del tiempo (1978) prefigura ja alguns dels trets de la seva escriptura. Sostenir al llarg de mig segle una altura creativa superior, sense gairebé alts i baixos, constitueix una proesa sense precedents i potser irrepetible. Aquesta última novel·la seva, Tomás Nevinson, corrobora amb escreix el que dic.
En aquesta obra Marías ha aconseguit un esplèndid equilibri entre les prerrogatives de l’escriptor (per exemple la d’una prosa subtil, sinuosa, matisada, que proposa un esdevenir per al pensament o la demora del ritme narratiu com a argúcia de promesa i satisfacció) i els drets del lector (sense anar més lluny, a l’amenitat i a ser remogut en les seves assentades conviccions). En aquest espai intermedi, ni l’escriptor abarateix o adultera el seu projecte ni el lector pateix un text ardu o tediós. Per apropiar-se d’aquest territori, Marías ha recuperat l’espia angloespanyol Tomás Nevinson, el marit a l’ombra de Berta Isla, que, després de retirar-se del servei actiu, rep del seu antic cap, el sinistre Bertram Tupra, l’encàrrec d’identificar quina de tres dones emmascara una terrorista de l’IRA, col·laboradora d’ETA, que va ser responsable d’atemptats tan salvatges com els de l’Hipercor i la caserna de Saragossa. Localitzar-la implica, a falta de proves incriminatòries, la seva execució, cosa que obre un dilema moral que batega en tota la història i que involucra qüestions
La millor definició del que és l’estil (sant Dámaso Alonso em perdoni) l’hi vaig sentir a una senyora que prenia el cafè del matí a la mateixa terrassa que jo. Era una d’aquelles Regentas de fris vespertí que van quedar retratades a la pintada de carrer de la cantonada vetusta: «Velles cloquegen / a la vorera principal / amb els seus cabells de bolet / prenen cafè». Aquesta dona explicava a la seva amiga el secret de la millor vinagreta i va dir: «El secret de la vinagreta és tirar-hi molt de vinagre però que no tingui gust de vinagre». Es comprendrà que des d’aleshores estigui donant-li voltes al secret de la vinagreta, que no és diferent del de l’estil: que tingui estil però que no tingui gust d’estil. Vaig acudir a la famosa sentència «Le style c’est l’homme mème», de Buffon. L’estil és l’home mateix. Però, com totes les frases brillants, aporta poca llum.
La part negativa de l’estil és convertir-lo en una espècie de síndrome de la classe turista: si ets molt temps al seient, a causa de la immobilització i la deshidratació, comencen els problemes: inflor, dolor, calor, enrogiment, formigueig, i pot arribar un coàgul en la circulació. Sense gairebé adonar-te’n. O que l’estil sigui aquesta espècie de llit de Procust en què ens estirem perquè el sàdic bandit i hostaler de l’Àtica retalli o ens estiri els membres fins que el cos se’ns acomodi a la mida de la màrfega. de profund calat ètic i polític: ¿és lícit matar algú pels crims comesos o com a prevenció davant els que potser pugui cometre?
Nevinson ha de desplaçar-se a una ciutat del nord, la imaginària Ruán, i, camuflat com a professor d’anglès, investigar les tres sospitoses. L’entramat detectivesc fa que el relat flueixi sense perdre la seva empenta, sembrat de notes humorístiques i comentaris mordaços sobre el món cap al 1997, que és una versió encara per degradar, del present, el nostre, en què escriu Nevinson.
Com mana el gènere, la trama presenta punts d’inflexió i peripècies que reforcen l’interès i impulsen el relat, però aquests mecanismes no tenen res de convenció i produiran més d’una sorpresa als lectors. Però la captació del lector no respon tan sols a l’ocupació eficient de la faula d’espies o al greu problema moral que aborda (¿és sempre reprovable matar?), sinó que s’estén als magistrals retrats de personatges, a la història d’amor entre Berta Isla i Nevinson, a les suspicàcies del narrador, i fins i tot a les cites i referències literàries que apareixein a manera de caixes de ressonància. En definitiva, una culminació novel·lística.n
Sense ànim per defensar que l’estil sigui immutable i etern, crec bastant fermament en la idea positiva sobre l’estil, la que el converteix en un objectiu de qualitat i excel·lència individual. Malgrat la possibilitat de no arribar-hi. «Acabar KO en el combat per l’estil és més èpic que no pujar al ring», va escriure Rodrigo Fresán. Potser només és això: estarhi amarat. Organització i un toc distintiu. Jo també soc Regenta vespertina. Vaig llegir una notícia sobre com organitza la seva parada un peixater: «La mercaderia es col·loca amb carinyo. FF no ha pogut comprar molls per oferir als clients aquell dia i ‘és una pena perquè donen molt color a la parada’. Si tallar el peix és una ciència, col·locar-lo també té el seu secret. ‘Si poses tot el que és de color cridaner en un racó, la resta de la parada queda morta’, explica». Richard Russo ho diu d’una altra manera: «Pot ser que en el fons l’art no sigui més que això: molta tècnica amb un toc d’estil». Per arribar al que, segons un exagerat Góngora, aconseguia ensenyar Francisco de Castro, el fosquíssim tractadista del segle XVII: «Hacéis a cada lengua, a cada pluma, / que hable néctar y que ambrosía escriba». Ni més ni menys. Res més.
n