El Periódico - Català

Morir tampoc és divertit

Oscar Tusquets publica un llibre en què explica de manera entretingu­da com li agradaria morir: dignament

- Juli Capella

Fa 20 anys, entrevista­nt l’arquitecte Oscar Tusquets, li vaig preguntar quins projectes importants tenia entre mans. I em va contestar, molt seriós, que el principal era: «Preparar la meva mort». Em va semblar una més de les seves boutades. Però com m’ha passat sovint, més tard n’he anat entenent el significat. Ell, que havia projectat de tot en la seva vida, barris, edificis, interiors, mobles, llibres, quadros, exposicion­s... havia de projectar també la seva mort.

Ara acaba de publicar Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo (Anagrama), on explica de forma entretingu­da com li agradaria morir: dignament. Ho fa amb la seva habitual destresa, erudició i desimboltu­ra, «un pamflet rigorós però desenfadat d’un superviven­t» trufat de cites afrancesad­es, des de Montaigne, Foucault, Camus o Lévy fins a arribar, és clar, a Cioran.

Aquest estiu Tusquets complirà 80 anys i continua anant a contracorr­ent, n’hi ha prou de veure el políticame­nt incorrecte títol i la coberta del llibre. Però aquesta vegada no és l’art l’eix central del seu assaig, sinó el seu desvelamen­t davant el tractament de la mort en la nostra societat. O, més ben dit, de l’ocultació d’aquesta i els seus prolegòmen­s com una cosa vergonyosa que s’ha d’amagar. La part més emocionant del llibre és la definida com a «succinta i anecdòtica autobiogra­fia». Com deia el seu admirat Pla, considera que la literatura sense anècdotes no té valor.

La part més aterridora, quan va descrivint tot el que amb la vellesa ens va abandonant: la salut, la bellesa, el desig sexual, la memòria, les ganes d’aprendre i, el que és més terrible per a un artista, la capacitat de crear. «Estic convençut que amb l’edat s’adquireix experiènci­a, potser saviesa, però no capacitat d’invenció». Llavors, ¿com afrontar l’envellimen­t? Acceptant-lo i projectant de quina forma un vol marxar. Deixant clar quines humiliacio­ns mèdiques no està disposat a acceptar a canvi de malviure uns quants mesos més. I sense arruïnar la família amb desorbitad­es despeses per estar endollat sense qualitat de vida. Explica que el 70% de les despeses mèdiques d’una persona ocorren en els últims sis mesos de la seva vida.

Al llibre fa una defensa raonada de l’eutanàsia, recentment legalitzad­a. Van desfilant algunes morts pròximes a l’autor, com la dels seus pares, Dalí, Jaume VallcorbaP­lana o Enric Miralles. I acaba amb la del torero Juan Belmonte, que es va suïcidar, el dibuix del qual il·lustra la coberta. Llança una afirmació desconcert­ant però precisa: «Quan medito sobre l’aflicció que em produeix la desaparici­ó d’un ésser estimat no m’enganyo, és per raons egoistes... lamentem el que nosaltres ens perdem amb la seva desaparici­ó».

El dur però emotiu llibre demostra que Tusquets segueix en plena forma. I atesa la tendència dels arquitecte­s per la longevitat –el seu mestre Federico Correa va morir als 96 anys, Frank Lloyd Wright als 92, Philip Johnson als 98 i Oscar Niemeyer als 105– espero que el projecte que ha organitzat per a la seva mort es demori com més millor. Explica que ja ha escrit el seu testament vital i fa anys que demana als amics que quan mori, res de cerimònies tristes, que muntin una festassa, ballant amb afrodisíac­s i abundant alcohol, «recordant com de bé s’ho van passar amb mi». D’acord. Però hi ha un error en el projecte, Oscar. No has tingut en compte que la majoria d’assistents a l’esdevenime­nt vorejaran el segle, aniran amb bastons o en cadira de rodes, tindran prohibidís­sim l’alcohol, i potser no recorden ni per què han anat allà.

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain