El rescat que no s’atura
Gairebé deu anys després del rescat de la banca, els comptes públics continuen encaixant noves urpades en forma de costos afegits per al conjunt dels contribuents. L’últim espeternec, els 34.182 milions d’euros (el 3% del PIB) de deute delbanc dolent Sareb que l’Estat s’ha vist obligat a comptabilitzar com a deute públic a compte de l’exercici 2020. Aquests gairebé 34.200 milions se sumen a la factura de més de 66.000 milions que, segons el Tribunal de Comptes, ha costat el rescat bancari en els últims anys i la deixen per sobre dels 100.000 milions.
La Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb) va ser creada el novembre de 2012, en el context de la crisi financera, com a part del programa d’ajuts per a la reestructuració i recapitalització del sector bancari espanyol. Amb nom de princesa àrab, com algun dels seus artífexs va fer broma llavors, la Sareb és el banc dolent que va crear el Govern per rebre els actius immobiliaris tòxics que van acumular les entitats financeres durant els anys bojos del boom immobiliari. Això va permetre a la banca treure aquest llast fora dels seus balanços i poder tornar a donar crèdits a famílies i empreses, contribuint així a la recuperació de l’economia.
En el moment de la seva creació, la Sareb es va constituir amb un 54% de capital privat aportat per les entitats financeres en forma d’actius immobiliaris tòxics. Ser una entitat majoritàriament privada va permetre a la Sareb quedar fora del Pressupost de l’Estat. Però, durant aquests anys, les pèrdues acumulades s’han anat menjant el capital, de manera que ara és majoritàriament pública. A més, com que l’Estat va avalar l’aportació privada, tot el daltabaix recau sobre els comptes públics. Els contribuents hauran d’assumir el pagament d’interessos del deute acumulat.
Així, ja s’ha arribat al punt al qual gairebé tothom sabia des del principi que s’arribaria tard o d’hora i que porta el conjunt dels contribuents a assumir aquesta nova urpada del rescat bancari, confiant que sigui l’última, i no la penúltima.