Especuladors estrangers, darrere el deute dels aturats
> Agències especialitzades compren a preu irrisori deutes d’entrampats i inicien la cacera > Morosos indefensos hi cauen
Problemes de liquiditat i solvència
Als peus del públic acabalat de Madrid, en una vorera del carrer de Goya, s’asseu cada tarda Elías R., la professió de cambrer del qual explica en un cartellet: Un aturat més de l’hostaleria. «Vaig venir de Barcelona a provar sort, però, amic, ¿qui comptava amb el virus?», relata amb to educat abans de repassar la seva vida de cambrer autònom a la capital catalana i la Costa Brava.
Elías R. acaba de complir un any d’ingressos zero. Natural de Salamanca, cambrer autònom amb 38 anys d’experiència, candidat a una renda mínima d’inserció que no li acaba d’arribar, els pocs deutes que tenia van decaure per insaldables quan es va quedar sense telèfon al qual trucar-li, sense domicili on escriure-li i sense béns per embargar-li. Ara la seva prioritat és reunir per a menjar, el nou mòbil i els 250 euros que li costa al mes un llit en un pis compartit.
I és difícil que dades com aquests arribin fins on s’examina el potencial de pagament –nul– que té l’Elías. La seva idiosincràsia s’avalua en oficines a 1.456 quilòmetres del seu lloc de pidolaire al carrer de Goya, concretament a Kirchberg, barri financer de Luxemburg.
Primera regla: impostos baixos
En el gran ducat té seu Axactor, un dels gegants del sector, i Altaia
Capital, que abans de la pandèmia liderava la compra de rebuts impagats de companyies telefòniques. Intrum, directa competidora, malgrat ser sueca té un estat major a Dublín, com Estrella Receivables Limited. D’altres es domicilien a Califòrnia (Cabot Financial, Pra Group...), Polònia (Kruk), o Mònaco (GE.Ri).
«La majoria de creditors que he conegut en pandèmia són a paradisos fiscals. Els diners que cobren no reverteixen en l’economia espanyola», deplora des de Cadis l’advocat especialitzat en deutes Francisco de Paula Díaz.
Una de les últimes incorporacions a aquest negoci és audaç, tot i que tingui la seva base oficial d’operacions en un modest pis en una primera planta del carrer d’O’Donnell d’Alacant, entre un local d’allisat de cabell i un altre de tractament d’ungles. Es diu Debex i es dedica a la subhasta ràpida de deute porqueria per internet. Els seus administradors són de Sant Petersburg (Rússia), Boris Dudar i Ruslan Aminev. Algun dels seus preus de sortida donen una idea dels marges de vegades descomunals del negoci: una cartera de l’agència de morosos barcelonina Namor Kontor valorada en 10,9 milions d’euros... per 50.000. O sigui, a 0,004 euros cada euro degut i (encara) no cobrat.
Aquesta cartera ha de tenir molta palla. Bancs, financeres i companyies de gran consum fan neteja periòdica dels seus rebuts incobrats, els agrupen en paquets de deute i els venen. El negoci és un Serengeti: es compra a preu irrisori el deute d’un ramat d’entrampats, i després els felins inicien la cacera. Els morosos més indefensos cauran. Pràcticament tot el que en tregui el recobrador serà guany. Cap especulador de deute hauria estovat la cartera d’Elías R., que fa un any que no veu feina. «Jo vaig conèixer la Barcelona bona», explica. Als 80 i 90 va veure néixer les barres del Port Olímpic. Va inaugurar el Cangrejo Loco, va servir paelles a Esteso y Pajares a la terrassa del Salamanca de la Barceloneta, i va atendre Lopetegui, Julio Alberto i més estrelles del Barça a La Dorada de Travessera de Gràcia. Ho explica com si hagués vist naus cremant més enllà d’Orió, de tan lluny que sona en aquest punt de la pandèmia aquella bullícia de tiberis i propines. «Llavors hi havia més feina», diu. I menys subhastes de deute.