La trituradora de morosos
Un programa informàtic decideix a les grans empreses de ‘call center’ a qui se li reclamen impagaments, quan i quantes vegades. Hi ha afectats que, un dia qualsevol durant el confinament, han arribat a rebre «20 trucades, fins i tot de matinada», perquè e
Quan sonen les vuit del matí als polígons de La Mora i San Cristóbal de Valladolid, tots els treballadors del primer torn dels grans call center de Konecta, Intrum, Axactor i altres grans del sector ocupen els seus cubicles de dos metres quadrats i disposen auriculars, pantalles i telèfons per començar ben aviat una altra jornada de trucades. A aquella mateixa hora, al polígon de Los Hoyales, a només minuts amb cotxe, entren a les seves naus milers d’empleats de les factories de Renault i les empreses auxiliars. Però no hi són tots: una escassetat de peces per la pandèmia interromp la producció, causant una cascada de vacances forçades i d’ertos.
Els aturats de la ciutat surten a reflexionar sobre els seus problemes de diners al Campo Grande i la Plaza Mayor, però no precisament per refugiar-se de bar en bar, perquè l’hostaleria –120 dies de tancament en 365 d’epidèmia– té encara més gent a l’atur que l’automoció.
Valladolid és un punt emblemàtic de la crisi de deute que entreveuen els experts. Els aturats són carn de canó de préstecs ràpids, apostes, targetes de crèdit i mensualitats sense pagar. Alhora, a la capital castellana floreix la concentració més gran d’Espanya de plataformes telefòniques, les anomenades «prades». De 5.200 teleoperadors que compta el sindicat CGT a la ciutat, una mica més de 1.000 es dediquen a trucar a gent per reclamar deutes impagats.
La màquina mana
No hi ha res personal en l’engranatge. No són éssers humans els que governen les trucades que cada dia rebran altres persones. El director d’orquestra és un programa informàtic. Li diuen dialer (marcador). És el software que va passant noms i números de telèfon per les pantalles de la prada. Té tots els expedients de deutes dins, i decideix a qui es truca i quantes vegades a la setmana o al dia. Amb la resposta obtinguda, l’operador nodrirà amb noves dades la màquina. I ella decidirà quan trucar de nou. El programa va anotant també les estadístiques d’efectivitat de cada trucador, i el percentatge de cobraments per dia de feina. «Som màquines al servei d’una altra màquina», diu Fernando J., recobrador telefònic d’Intrum.
En el recobrament de gran prada no impera la ràtio de 25 trucades a l’hora que s’exigeix als empleats de la venda telefònica, ni la de quatre minuts de màxim que s’imposa als dels serveis d’atenció al client. Aquí el que mana és el resultat. El teleoperador de recobraments amb un salari base de 1.000 euros –600 en les jornades reduïdes, les habituals– només guanyarà una mica més si aconsegueix que el seu interlocutor pagui.
És molt probable que hagin sortit de Valladolid les moltíssimes trucades d’Intrum i Axactor, entre altres, que ha rebut en la seva carrera de morositat Mariana V., equatoriana de 43 anys, empleada de la cura d’avis a Cornellà (Baix Llobregat). Quan agafa el telèfon a EL PERIÓDICO ho fa cautelosament: «¿De part de qui?». Només després de comprovar que no és un creditor, accedeix a conversar... prèvia petició que no es publiqui el seu veritable nom.
Segona oportunitat
«Estic absolta de tot, però segueixen trucant-me i enviant-me correus i fins i tot burofax. Quan em comencen a agredir, penjo», explica. Els advocats del despatx SinDeudasBCN li han aconseguit una interlocutòria judicial de segona oportunitat exonerant-la de pagaments, però no per això les plataformes més agressives deixen de trucar-li.
Mariana va començar a utilitzar targetes de crèdit el 2014. La pandèmia i el primer confinament van coincidir amb l’època dura de l’espiral en què s’havia ficat, i de la qual ja estava sortint. La primera vegada que el seu banc li va oferir una visa gold era una immigrant nouvinguda. «Si no tenia feina, pagava amb ella el menjar, la roba, el lloguer... I si tenia feina, no arribava a guanyar 600 euros. Només el lloguer me’n costava 380», explica.
La Covid va esclatar quan ja tenia feina estable i legal, però els dèbits que havia encadenat l’aixafaven. «Va ser un deute estúpid. Treure d’una targeta per pagarne una altra és anar penjant-se», creu. Va començar a treballar matí, tard i nit: «Jo feia el meu torn, però si es posava malalta la cuinera, m’oferia per a la suplència; si faltava la netejadora, m’oferia. Vaig arribar a guanyar 2.000 euros, però en pagava 1.500 de targetes. Ja no podia més».
Amb només 1.200 euros de sou nominal, s’havia entrampat en 120.000 sense que cap dels seus creditors es preocupés... fins que va deixar de pagar. «Em deien que em posarien a la presó, i jo creia que era veritat». Un dia qualsevol del confinament «tenia 20 trucades, fins i tot de matinada». «Encara avui, al matí, a dos quarts de sis, quan em desperto i engego el telèfon, hi ha quatre o cinc trucades perdudes».
n