Kim: «Biden, aquí em tens»
Corea del Nord truca a les portes de Washington per advertir que és urgent negociar
Mentre el món s’encamina a passos de gegant cap a una nova guerra freda, Corea del Nord, herència sagnant de la passada, truca a les portes de Washington per advertir que, per la mateixa seguretat dels Estats Units i dels seus aliats, és urgent asseure’s a negociar. Kim Jong-un va esperar un parell de mesos que Joe Biden es pronunciés sobre la seva política cap a Piongyang; després va desencadenar la seva habitual guerra verbal i finalment va recórrer al llenguatge que Washington millor entén: la provocació militar. Va provar dos míssils de creuer i, com que Biden no li va donar importància, el 25 de març en va disparar dos de balístics cap al mar del Japó i va desfermar la ira de la Casa Blanca.
El Consell de Seguretat de l’ONU va prohibir a Corea del Nord efectuar proves amb aquest tipus de coets considerats armes ofensives. El llançament, no obstant, va estar minuciosament preparat: no només va servir com a assaig d’un nou tipus de projectil tàctic guiat, que pot portar, segons els mitjans nord-coreans, una càrrega de 2,5 tones, sinó també per cridar l’atenció mundial.
Kim III –conforme a la dinastia comunista iniciada pel seu avi Kim Il-sung i prosseguida pel seu pare Kim Jong-il, el tron del qual ocupa des de la mort d’aquest el 2011– ha trobat en el programa nuclear i de míssils la seva única font de legitimitat i poder polític. Els EUA hauran d’assumir que Corea del Nord no acceptarà desnuclearitzar-se, però vol entaular converses de control d’armament i desarmament que incloguin el que Washington considera una seriosa amenaça a la seva seguretat.
El clima de rivalitat regnant entre la Xina i els EUA concedeix una especial rellevància a Piongyang, ja que una escalada militar a la península coreana pot inflamar la zona. Compta amb desenes de bombes nuclears, entre 2.500 i 5.000 tones d’armes químiques i milers de peces d’artilleria i llançacoets desplegats al llarg de la frontera amb Corea del Sud, a només 60 quilòmetres de Seül, on hi ha la majoria dels 28.500 soldats nord-americans desplegats al sud del paral·lel 38. Està clar que la capacitat nord-coreana de destrucció és notable.
L’economia del país depèn en gran manera de la Xina (90% del seu comerç), però l’orgullós líder, igual com els seus predecessors, no vol subordinar-se al seu gran veí, sempre crític amb l’afany nuclear dels Kim, conseqüència de l’amenaça dels EUA de llançar-los la bomba durant la guerra de Corea (1950-53). De fet, la primera ajuda en aquest camp va procedir de l’URSS als 60.
Per a Kim és fonamental arribar a una entesa amb Biden que faciliti l’aixecament, almenys parcial, de les fortes sancions internacionals que han danyat enormement la malmesa economia. El primer que necessiten és construir confiança mútua, almenys com l’assolida entre Bill Clinton i Kim Jongil, que va permetre l’alentiment del programa atòmic. A més, necessiten partir d’objectius assequibles, com una moratòria en les proves nuclears i de míssils.
El programa atòmic constitueix el cor de la propaganda de l’anomenat regne ermità, la població del qual desconeix el món exterior. La cúpula nord-coreana el veu com la garantia més gran de supervivència i el defensa amb dents i ungles després del que va succeir a Líbia després que Moammar al-Gaddafi renunciés al seu avançat programa nuclear. Al gener, durant una reunió del comitè central del governant Partit dels Treballadors Coreans, Kim es va comprometre a continuar avançant en les capacitats atòmiques i a construir míssils balístics de llarg abast de combustible sòlid, amb caps nuclears més precisos.
La pilota està en mans de Washington, que podria utilitzar la seva diplomàcia en lloc de les maniobres militars
Potser l’únic gest amigable cap a la Xina de l’Administració Biden des que va arribar al poder va ser la petició del 18 de març, formulada pel secretari d’Estat, que Pequín utilitzi la seva «tremenda influència» per convèncer Piongyang de desnuclearitzar-se. Anthony Blinken ho va considerar prioritari per ser una «font d’inestabilitat» i va instar la Xina a aplicar les sancions de l’ONU. No obstant, no és probable que Pequín, que ho ha intentat sense èxit durant dècades, forci ara la situació fins a posar en risc el règim, cosa que desestabilitzaria la zona.
La pilota està sobretot en mans de Washington, que podria fer un ampli ús de la seva diplomàcia en lloc d’incrementar les maniobres militars que realitza el Pentàgon en l’entorn de la península de Corea. Els exercicis, en els quals també participen vaixells de guerra del Japó i Corea del Sud, causen malestar a Piongyang. Inclouen simulacres d’infiltració al país i neutralització del comandament militar i de les principals instal·lacions castrenses. No és estrany que
Kim miri de defensar-se.