Daniel Torres i el còmic del futur que no va ser

El dibuixant valencià, establert a Barcelona, recupera la seva cèlebre saga de Roco Vargas, ara protagonitzada pel personatge del detectiu Archi Cúper, per reivindicar el gènere negre i la ciència-ficció i mostrar un univers distòpic que denuncia la publi

Daniel Torres (Teresa de Cofrentes, 1958) sembla obsessionat amb el temps que no ha sigut i amb el que, segurament, no serà. «Jo tinc una espècie de màxima gravada des que vaig començar a treballar en això –explica el dibuixant a Levante-EMV des del seu estudi a Barcelona–. I és que si no t’agrada el que veus davant teu, canvia-ho. Aquesta és, en definitiva, la utilitat de la ficció, ja sigui com a autor o com a consumidor».

El 2018, va publicar Picasso en la Guerra Civil, una novel·la gràfica que imaginava el pintor malagueny participant en la contesa sense haver-hi lluitat mai. Un passat, per tant, que no va ser. I ara publica El futuro que no fue (Norma), on explica les aventures d’Archi Cúper, un detectiu privat de novel·la negra canònica incrustat en un univers de ciènciaficció –el «retrofutur»– amb Cadillacs voladors, polissons siamesos i robots que s’assemblen a Lauren Bacall.

Potser als fans més irredempts de Roco Vargas, el gran personatge que Torres va crear durant la dècada dels 80, els soni el nom d’Archi Cúper. Aquest detectiu fatxenda i solitari, encarnació dibuixada del Philip Marlowe madur, cínic i culgròs que va interpretar Robert Mitchum a Adios, muñeca, apareixia a la segona aventura de Vargas, El misterio de Susurro (1985).

«L’Archi tenia una personalitat tan forta que el vaig treure del mig, literalment –recorda ara Torres. Però després me’n vaig penedir perquè era un personatge que explorava la meva faceta d’aficionat a la novel·la negra i al polar francès. Així que portava un temps pensant a com reparar l’error d’haver-lo matat i se’m va ocórrer explorar l’univers Roco Vargas però amb l’Archi per unir els dos gèneres que sempre m’han obsessionat: la ciència-ficció i la novel·la negra».

El futuro que no fue és una història ambientada en l’univers distòpic i retrofuturista de Roco Vargas, però sense Roco Vargas. És un spin off. Això, segons assenyala l’expert en còmics Álvaro Pons, suposa una continuació coherent a l’obra del dibuixant valencià, perquè reincideix en les seves fascinacions literàries, «però també suposa un punt important en la seva carrera perquè expandeix l’univers que havia orbitat al voltant de Roco Vargas i el consolida com un dels escenaris més importants de la ficció al còmic espanyol».

La trama ve servida com a «còmic-dins-del-còmic», com un número especial de la revista pulp o«polar solar gràfic» EFQNF (El futuro que no fue) en la qual el dibuixant Vic Mundo (Torres, suposem) recrea la investigació d’un cas per part de Cúper enmig de la massificada metròpolis terràqüia de Montebahía. És un món regit pel consum, en què la publicitat ho envaeix tot sota la pressió de les MercAgencias, mentre el moviment Acción Ciudadana lluita per impedir els seus abusos. Torres reconeix que no feia falta viatjar al «retrofutur» per criticar el regnat de la publicitat invasiva i omnipresent. En aquest cas, com cantava Auserón, el futur ja és aquí. «La ciència-ficció ha sigut en gran part una visió disfressada del moment real –remarca l’historietista–. Davant el soroll, la invasió absurda de sons i imatges lletges i pesades que no creen ni suggereixen res, hi ha coses per oposar i mons personals per desenvolupar. Com que el món present no m’agrada, em decanto per aquest més divertit». Torres té ja prou galons per decantar-se pel que li doni la gana. Va començar en el fanzín El gat pelat, després va entrar a la revista El Víbora amb les aventures de Claudio Clueco i el 1982 a Cairo amb Opium. Després arribaria Tritón, la primera entrega de Roco Vargas, una space opera esdevinguda ja clàssic del còmic europeu que continuaria amb El misterio del susurro, Saxxon La estrella lejana.

Després d’abandonar la saga de l’aventurer als 90, llançar i rellançar nous i vells projectes i fins i tot treballar per al mercat

iamericà amb minisèries i històries curtes (alguna de guionitzada per Alan Moore), Torres reprendria al segle XXI un Roco Vargas menys ingenu i més desencisat. «Quan als 80 vaig crear Roco per explorar d’una manera moderna el meu propi llenguatge de la historieta, el vaig centrar en el gènere de les aventures –explica–. Però així que el personatge es va fent gran aquesta ingenuïtat va desapareixent i em vaig ficant en temes una mica més seriosos, amb més fons».

Aquesta exploració, indica Torres, va arribar al seu cim amb Júpiter, l’última (de moment) entrega dedicada al pilot espacial. «Però necessitava fer una última aportació a aquest acostament al retrofutur d’una manera una mica més seriosa, amb denúncia però mantenint la ironia –afegeix–. Sempre he pensat que les coses, tot i que siguin amargues, entren millor amb humor i el missatge cala més. La ironia sempre ha anat amb el meu estil».

Crítica i ironia

A El futuro que no fue, aquesta crítica i aquesta ironia troben perfecta col·locació en un guió que beu directament de les pàgines vertiginoses i afilades de Ray-mond Chandler o Dashiell Hammet. Pel que fa al dibuix, com indica Pons, rendeix un clar homenatge a les historietes de Milton Caniff.

Falta saber si, ara que Archi Cúper ha tornat, el detectiu tornarà a trobar-se amb el seu vell amic Roco Vargas. El pare de les criatures manté el misteri: «És possible –apunta–. Tots dos viuen a Montebahía i el lector endevina que entre ells hi ha més afinitats que diferències». Estarem a l’espera.

n