Adolescents pandèmics: un any de ràbia i falta de llibertat
Estudiants d’entre 14 i 15 anys del barri del Besòs expliquen a EL PERIÓDICO com han viscut aquests mesos. La majoria se senten incompresos i criminalitzats, i repeteixen conceptes com «angoixa», «estrès» i «falta de llibertat».
Pugen de l’esbarjo amb el galimaties propi d’un grup de tercer d’ESO quan l’aire ja fa olor de primavera (no hi ha mascareta que ofegui aquesta olor). Van tots amb xandall –és dimecres i tocava Educació Física– i amb un tapaboques al qual, un any després, ja s’han acostumat; forma part de la seva rutina malgrat que continua sent una de les qüestions més citades a l’apartat «el pitjor de la pandèmia».
Són dos quarts de dotze del matí, hora de Català. Avui la classe és especial. Aquests nois i noies d’entre 14 i 15 anys del barceloní barri del Besòs, un dels més tocats per la crisi (una altra vegada), parlaran –en català, per descomptat, no està la cosa per perdre més classes– amb EL PERIÓDICO sobre com han viscut aquest últim any, amb una vida social coartada just quan començaven a assaborir-la i sent diana recurrent de les crítiques i titllats d’irresponsables –«en majúscules, com ho diuen sempre a la tele»–, una idea que rebaten. Un temps que no tornarà
Hi ha una paraula recurrent en moltes de les ordenades intervencions: llibertat; més ben dit, la falta de llibertat. També parlen de la por de contagiar els seus avis. Sí, és una cosa que tenen molt present: «Ens diuen inconscients però som els primers que no volem fer mal als nostres avis». I del temps perdut; amb a penes rascar, aflora també aquest sentiment. Un temps que són conscients que ningú els tornarà. Per a ells, petites coses són molt importants, com que els seus pares puguin anar a veure’ls jugar a futbol, ara que, finalment, han pogut tornar a jugar.
La primera pregunta és gairebé obligada atès el context de la conversa: «¿Com vas rebre la notícia que estaries 15 dies sense col·le?». Aquell llunyà març del 2020, la primera informació, llavors poc creïble, va ser aquesta: dues setmanes sense classes. «¡Era la millor notícia que ens podien donar!», fa broma l’Adam. Estan asseguts en cercle a l’aula de música –més gran que la seva classe habitual– amb les finestres obertes, com marca la normativa. A través d’elles, es veuen balcons plens de roba estesa, tan característics del barri.
«Sí, quan ens van dir allò dels 15 dies, vaig pensar el que diu el meu amic... però després, quan ho van allargar, es va fer dur. El confinament no acabava mai», afegeix decidida la Judith. «Perquè, és clar, vam veure que no era només l’escola. Ens van treure de cop totes les nostres aficions», prossegueix. De cop. Tot. Bon resum de la situació a ulls del grup, que té també molt present com de malament va portar no poder moure’s, córrer, durant tant de temps. «El primer dia que vaig baixar al carrer a jugar a futbol amb la meva germana, vaig notar que gairebé no podia. Notava les cames fluixes», aporta l’Izan. Descriuen els mesos de març, abril i maig del 2020 com un agònic camí entre el llit i la cuina, a agafar alguna cosa a la nevera. Del mòbil a la tele, de l’ordinador al mòbil i una altra vegada a la tele. Alguns expliquen que van agafar «mals hàbits», com anar a dormir tard i aixecar-se encara més tard, però és que, amb 14 i 15 anys, «els van robar» –el terme més utilitzat– tot espai de socialització. El col·le, sí, però també les extraescolars i l’esplai de les tardes...
Als seus 14 anys, assenyalen sense drames, però amb consciència, qüestions com l’estrès, l’angoixa i el malestar... i aquest sentiment de privació de llibertat, que apareix una altra vegada. «Estava amargat, atabalat, avorrit...». «No podies fer cap altra cosa que no fos menjar i dormir, perquè al carrer no podies sortir; si sorties, multa», afegeix un altre company. Aquest temor de la multa, molt lligat a la criminalització de la que parlaven a l’inici, sobrevola la conversa. «Els de 20 o més poden estar asseguts al bar, sense mascareta, i no passa res, però tota la culpa és dels adolescents, que ens ajuntem al carrer. ¿Com s’entén?», reflexiona Romell, que també assenyala que els adolescents s’han sentit «apartats». «No ens han tingut en compte –afegeixen dolguts–, en canvi, si anem pel carrer ens poden cridar ‘¡posa’t bé la mascareta!’, una cosa que no farien amb un adult».
Al ser preguntats sobre què elegirien si els deixessin recuperar alguna cosa de la seva vida abans de la Covid, responen que el futbol, la llibertat, les vacances i els somriures. «El temps perdut», conclouen. Un temps, no poden tenir més raó, que no tornarà i que durant aquests mesos han après a valorar d’una altra manera. «Hem après que tot pot canviar de sobte. Que estàs superbé un dia i després tot es pot acabar», apunta el Josemi. «Ens hem adonat que cal viure el present, perquè mai saps si et tornen a confinar», apunta el seu amic. El seu grup classe –toquen ferro– de moment no ha sigut confinat en tot el curs. «No s’han de planejar tant les coses», conclou la Judith. Les pantalles com a refugi
Pel que fa a l’ús –i abús– de les pantalles durant aquests mesos, alguns reconeixen haver-les utilitzat «moltíssim més». «Si abans de tot això eren, potser, dues hores el cap de setmana, en quarantena van ser sis o set hores diàries. I ja sé que això no és bo, però al final et distreu una mica de tot el que passa i és l’únic que pots fer per no deprimir-te», se sincera un dels educats xavals.
En un vers que van escriure fa uns dies en un taller de rap, van resumir el malestar que acumulen amb un: «La nostra ràbia no té noms ni cognoms». No és culpa de ningú, és culpa d’un virus, però això no converteix aquesta ràbia i aquesta impotència en una cosa menys real.
«Els adults
van al bar i ens culpen dels brots a nosaltres, que som al carrer»