Junts aparta l’exadvocat de Puigdemont per qüestionar la desobediència

La resposta a la pregunta formulada pel diputat Jaume Alonso-Cuevillas la coneixen tots els catalans que no són independentistes. Sí, és una burrada desgastar-se en inhabilitacions sense pena ni glòria que no li fan ni pessigolles a l’Estat espanyol. Al verbalitzar l’interrogant, va exhibir un grau d’escepticisme intolerable per als que han fet del discurs de la repressió la justificació de la pervivència del Consell per la República que presideix el seu client, Carles Puigdemont, i el factor essencial per salvaguardar una mínima coincidència entre forces independentistes. Al punt d’entrar en un territori ignot de no frenar-se la

crisi amb ERC, JxCat havia d’enviar un avís per a navegants incrèduls i xerraires i ho ha fet.

L’advocat de Puigdemont no podia ignorar que l’essencial de l’estratègia del seu partit no és l’objectiu final, sinó la gestió del trajecte inacabable. La independència no s’entreveu en l’horitzó; per això, després del fracàs de la unilateralitat el 2017, els dirigents van traçar un camí alternatiu: soscavar la credibilitat democràtica de l’Estat. Aquest és un propòsit complicat i així ho confirma el balanç provisional, descomptada la propaganda; ni tan sols de la seva eventual materialització es derivaria inequívocament la independència, però és l’únic a mà per mantenir

viva la mobilització. La projecció internacional de la llegenda de l’Estat opressor dirigida des de Waterloo exigeix una retòrica de la repressió i per sustentar-la cal multiplicar les desobediències. A base d’immolacions absurdes, com qualifica Cuevillas les resolucions parlamentàries sense conseqüències jurídiques, o ocupant el carrer de tant en tant per acabar davant el jutge de guàrdia. És imperdonable que un diputat suggereixi la inconsistència de l’estratègia oficial, encara que també és una provocació intel·lectual pretendre compensar la relliscada abraçant la tesi de la confrontació intel·ligent, un mantra pendent de detallar.