Els poemes de Montse Rodríguez D
D’una cadena de Whatsapp i del grup teatral Los Descastaos sorgeixen els versos de la dona de Justo Molinero, que estrena en doble format d’audiollibre i recitat sobre fons instrumental.
Els relats o poesies anònimes, que abans anaven de boca en boca, no són només cosa del passat. Avui van de mòbil en mòbil; com aquesta nota d’àudio que va rebre Montse Rodríguez D. sense conèixer la seva procedència inicial. Carta d’una mare, es titulava. D’aquesta cadena de Whatsapp, i tota una concatenació de casualitats, neix ara Mis poemas. Versos que van encarrilar sobre la marxa, al formar fa escassos anys la companyia teatral Los Descastaos al costat del seu marit, Justo Molinero, i altres familiars i amics.
Però, en realitat, no ha fet més que retrobar-se amb la nena que escrivia a les nits mentre els altres dormien. «He seguit sempre fent-ho, però per mi mateixa; sense imaginar mai que arribaria a editar res», reconeix Montse Rodríguez. Ara s’estrena en doble format d’audiollibre, on també els recita sobre fons instrumental. Al cap i a la fi, tot va començar de viva veu. Amb Los Descastaos.
Situacions viscudes
«Vam començar a assajar i assajar i assajar... Ja que tots som aficionats». I com a tals van pensar sempre funcionar quan es van trobar atapeint grans teatres per tot Catalunya, a la manera d’aquells espectacles que barrejaven sainets amb actuacions musicals. «Hi havia un moment de transició que ens quedava massa buit i em van convèncer per recitar aquell àudio que em va arribar per Whatsapp; com ja havia fet una altra vegada entre amics. Però gairebé em van haver d’empènyer per sortir», recorda rient.
Ella temia que allò no encaixés en aquest còmic clima teatral i, de sobte, va passar el que ha continuat repetint-se a cada funció: «Em va sorprendre molt el silenci que es va fer, i encara més veure com hi havia gent entre el públic plorant». No gaire després, aquest mateix text li tornaria a arribar al mòbil: però amb els afegits de la seva collita i en la seva pròpia veu. «Desconec qui ho va gravar i ho va pujar després a Youtube». També sense acreditar. La resta dels 16 poemes que componen aquest audiollibre són enterament seus. «Són potser com petits relats rimats, acompanyats de reflexions. Coses reals que m’han passat a mi o als meus; o situacions alienes que especialment em commouen. Seria incapaç d’escriure sobre una cosa que no sentís», afirma.
Parla sobre els canvis de mentalitat, del que abans era normal i avui no (i viceversa), dels mals tragos que ens posa la vida per davant, de les relacions entre pares, fills, germans, avis... Amb paraules planes i situacions viscudes, com l’actual pandèmia.
Si hi ha un estil musical que tracti aquest tipus de temes, i d’una manera tan directa, són les sevillanes. I si hi ha un mitjà que sempre les ha reivindicat, és sens dubte Radio Teletaxi. Bastant abans de convertir-se en fenomen social de colossals audiències, va ser a través de les ones com va conèixer Justo Molinero. «Ens vam fer amics per diverses circumstàncies anecdòtiques, i vam tardar molt a acceptar el que sentíem l’un per l’altre». Anaven sovint amb altres amics a la sala Las Vegas, al carrer Aribau, on el mític Bambino en més d’una ocasió els va dedicar Amar no es pecado i altres cançons.
Mis poemas és el primer llibre de Montse Rodríguez, però no el seu primer disc. Algun fins i tot d’or per les còpies venudes, i tots amb el fraternal duo Isés. Renovant nadales i explorant altres estils, com quan es van classificar com a finalistes al Festival de Benidorm. «Però tant per mi com per la meva germana Rosa, ha sigut sempre una cosa de més a més. Simplement ens agrada transmetre alegria».
«Són coses que m’han passat o em commouen. Seria incapaç d’escriure alguna cosa que no sentís»