¿Una fiscalitat global?
La proposta de la secretària del Tresor dels Estats Units de pactar un impost de societats mínim suposa un gir crucial, tot i que de resultats molt incerts
La reforma fiscal presentada a Chicago per la secretària del Tresor dels Estats Units, Janet Yellen, suposa un punt d’inflexió a escala internacional. Al presentar un pla concret d’augment de l’impost de societats a escala nacional del 21% establert per l’Administració de Donald Trump al 28% que maneja Joe Biden, aspira a assegurar els recursos necessaris per finançar l’ambiciós pla d’infraestructures dissenyat per la Casa Blanca. I al traslladar als països del G-20, l’FMI i el Banc Mundial una proposta per harmonitzar l’impost de societats a escala mundial i fixar-lo en un mínim del 21%, pretén acotar la competència fiscal entre estats, sempre a la baixa, que afavoreix la proliferació de paradisos fiscals i les deslocalitzacions.
Les propostes fetes per Yellen afecten en primer terme les multinacionals, habituades a trobar dreceres per pagar menys impostos i molt afavorides per Trump, que va reduir la seva càrrega impositiva en 14 punts des del 35% per a l’impost de societats establert per l’Administració de Barack Obama. D’això és fàcil deduir que la tramitació de la reforma serà extremadament difícil al Congrés, especialment al Senat, on l’empat a 50 escons entre demòcrates i republicans anuncia una gran batalla política. Mentrestant, el món contempla amb un renovat interès la concreció de l’orientació neokeynesiana que l’equip de Biden ha donat al seu programa per superar els estralls causats per la pandèmia.
Per a la Unió Europea, endarrerida amb relació als Estats Units respecte a a la gestió de la sortida de la crisi, serà capital el resultat final del debat sobre el programa de Biden, l’èxit del qual multiplicaria les possibilitats que l’OCDE desbloquegi el debat sobre l’harmonització fiscal de l’impost de societats que tenia sobre la taula. Però la mateixa Europa té el problema a casa, davant les dificultats que encara per obrir el meló dels paradisos fiscals a Europa per acabar, al més aviat possible, amb la competència deslleial entre socis –amb Irlanda, Holanda i Luxemburg com els casos més citats–. Tot i que la discussió no es podrà limitar a només una forma impositiva, sinó que s’hauran de contemplar moltes altres escletxes que deixa l’economia global per eludir l’harmonització fiscal proposada per Yellen i perquè siguin efectives les diverses iniciatives perquè les grans tecnològiques tributin a cada país en funció de la seva activitat i dels seus resultats reals a cada territori.
A ningú se li oculta que arribar a un consens internacional en la matèria, tant a escala europea com internacional, és un camí ple d’obstacles. En primer lloc, perquè per a alguns estats és fonamental per a les seves economies la captació de conglomerats empresarials mitjançant una molt baixa tributació. En segon lloc, perquè moltes de les empreses que operen a escala mundial han aconseguit millorar els seus comptes de resultats mitjançant la migració d’uns països als altres, una cosa que les noves tecnologies simplifiquen molt. I en tercer lloc, perquè són molts els governs que han convertit la promesa d’abaixar els impostos en un esquer electoral per atraure voluntats. Ningú ha dit que sigui fàcil corregir una inèrcia imparable durant els últims anys. Però és imprescindible fer-ho per estar en condicions de finançar els programes d’estímul necessaris per remuntar la crisi desencadenada per la pandèmia de la Covid. Amb una responsable del Tresor dels EUA que declara obertament que un sistema impositiu suficient per sostenir la inversió pública és veritable condició necessària per a la competitivitat, mai abans el context havia sigut tan favorable per arribar a un consens internacional.
n