La Catalunya dialogant

L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

Passats gairebé dos mesos des de les eleccions catalanes amb una participació irrisòria, ens volen fer veure que els independentistes van aconseguir una victòria de més del 50%, condició sine qua non per a, segons ells, plantejar un referèndum. Inassequibles al descoratjament, cada dia hem d’escoltar el mateix disc ratllat del referèndum, l’amnistia per als polítics presos i l’autodeterminació. I tornem a començar. No n’aprenen o no volen. Ells a la seva i aquí preocupant-nos per una pandèmia que cada dia passa llista, una economia en ruïnes i un panorama general descoratjador amb autònoms, empresaris i treballadors al caire de l’abisme. I no se’ls acut res millor que seguir insistint en una pel·lícula vista mil i una vegades, amb el mateix resultat. Ah i, perquè no falti de res, l’escapat Puigdemont ens ha de guiar a la independència amb un Consell per la República.

Fins aquí hem arribat, o aturem aquests personatges o Catalunya serà intervinguda una altra vegada i potser per altres vies. Fa deu anys que suporto aquesta tragicomèdia per perdre un minut de la meva vida a votar-los. Estic fart d’aguantar tants disbarats, d’escoltar la quantitat de bestieses que no porten enlloc i que només ens tinguin en compte per dir-nos que som «un sol poble», a més de menysprear a la meitat de catalans.

Soc català i he sigut molt catalanista, però des de la posició dialogant de personatges que sí que van portar a Catalunya a cotes elevades en els camps econòmic, social i industrial. ¿Què queda de tot allò? ¿Que ha passat amb la nostra indústria tèxtil? Potser el senyor Aragonès, net de l’alcalde de Pineda per Aliança Popular durant els últims anys de la Transició i amo d’una d’aquestes indústries, ens ho podria dir.

n