Un mural feminista cobreix les parets de la Model.
Tot i que per una bona causa, l’ajuntament converteix en un ‘pentimento’ pictòric -obra oculta per una de més recent- el mural que l’artista va forjar a les parets de la Model.
Els pentimentos, paraula formidable provinent de l’italià, són les obres pictòriques que s’oculten sota quadros coneguts. Són penediments de l’artista. Velázquez els va patir sovint. Els de Van Gogh eren per pura necessitat; no li arribava la butxaca per a més teles. Sota El guitarrista cec de Picasso va aparèixer un dia, mitjançant radiografies, una dona despullada. Fins i tot li van posar un títol a aquesta invisible obra, La dona amagada. D’això va aquesta excursió a les parets de la presó Model de Barcelona, on els passats dies 28 i 29 sis il·lustradores van completar tres murals amb què, per encàrrec de l’ajuntament, van acomiadar un rar març en què no va ser possible celebrar amb tots els seus estrògens el Dia Internacional de la Dona. ¿Quin pentimento s’amaga sota aquests murals reivindicatius? Paraules majors, una commovedora obra de Paula Bonet. Aquesta ciutat és sempre la repera.
La causa era molt noble. Flor Coll, admirable impulsora de la revista femiñetas (en minúscula, sí, no hi ha cap nom propi en majúscula en aquesta injustament poc coneguda publicació), va acceptar el repte de coordinar un mural que remarqués que totes les reivindicacions del 8-M continuen dempeus malgrat la pandèmia. El resultat és un visitable treball coral de sis il·lustradores –Lola Vendetta, María Pichel, Amaia Arrazola, Vicky Cuello, Carolina Monterrubio i Marina Capdevila–, en què a través de 12 figures femenines es pretén representar el més ampli espectre de totes les dones possibles.
Suma d’inquietuds
Triar entre sis caps el disseny d’un mural no és fàcil. Hi ha un recurrent acudit hebreu perfecte per a l’ocasió. «Dos jueus, tres opinions, cinc partits». Arrazola admet que en principi no semblava fàcil el consens, fins que les sis, via Zoom, per descomptat, van descobrir que la suma de les seves inquietuds ja representava tot un univers. Monterrubio, que a Instagram s’autodefineix com a llatinoamericana i tropical, està en tràmits perquè li concedeixin la nacionalitat espanyola. L’obra de Capdevila ha despuntat sovint per la seva preocupació per l’anomenada tercera edat. La mateixa Arrazola és un món des que va convertir la seva maternitat en una història il·lustrada que fuig dels candits tòpics del part i la criança i explica la veritat, que és més aviat un cataclisme vital no sempre fàcil de suportar.
Juntes, diverses i rebels. Aquest és el títol que encapçala el mural, gairebé a la cantonada de Provença
amb Entença i en què salta a la vista que no és obra d’un únic aerosol. Quatre de les artistes, de fet, mai havien treballat sobre una paret. Potser es percep. Però la meta ho justifica, no principalment per la intenció sorgida dels despatxos municipals de tancar el març amb un gest feminista, sinó perquè ha permès a molts descobrir
femiñetas, revista amb un peu a Barcelona i un altre a Rosario (Argentina) i que, entre altres coses, evidencia que, en el camp de la il·lustració, les vinyetes o digui’s com es vulgui, l’obra amb firma de dona és avui una visita inexcusable.
Toca, no obstant, malmesclar. Allà hi havia abans una obra de Paula Bonet. No una qualsevol. El 2018, en el marc d’un festival artístic organitzat per Rebobinart, es va intervenir en part dels murs de la Model. Una gran festa amb més d’una gran estrella. Bonet, que va captar totes les mirades, va acceptar la invitació i, com a guèiser creatiu que és, ho va fer sense tap. Aquell any havia patit un segon embaràs frustrat, la pèrdua d’un embrió que va preferir no callar per compartir la solitud amb totes aquelles dones que han passat per aquest dol. Això va passar al gener i a l’octubre estava davant la Model. No va triar cap motiu pictòric de pH neutre. Va retratar quatre rostres gegants de dona i, al costat de cada un, un fetus, tot això en record de com a les presons, al llarg del segle XX i als dos costats dels dos grans oceans, s’ha sublimat la maternitat com a mitjà de tortura, de vegades tancant les mares amb els seus nadons en cel·les inhumanes o, pitjor, separant-lesen perquè les autoritats es dediquessin al tràfic de nens.
¡Quin pentimento! ¡Que bona que és Barcelona en aquestes qüestions! El que ve de gust és buscar similituds, és clar, amb l’antecedent de Keith Haring, que el 1989, 11 mesos abans de morir de sida, va deixar el seu art urbà en un mur del Raval i que, com un Crist, va morir a cop de picot i va ser ressuscitat més tard quan es va comprendre la dimensió de l’error. Aquí cal dir que la tècnica feta servir per Bonet a la Model, pasteup, és molt reeixida, però també perible. Sense cures, no hauria sobreviscut. Però la polèmica, posats a fer, va una mica més enllà. La lliga de l’aerosol (és a dir, la que intervé només sobre murs autoritzats) fa mesos que reclama permís a l’ajuntament per tornar a la gran tela de la Model i ha obtingut només el silenci per resposta. Que l’autoritat municipal hagi recorregut a galons per satisfer els seus antulls no ha provat gaire.
nEnuig del col·lectiu