«Espanya conviu encara amb el cadàver de la Guerra Civil»
Xosé Manoel Núñez Seixas (Ourense, 1966), catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Santiago, va obtenir el Premi Nacional d’Assaig de 2019 per ‘Suspiros de España’, un llibre capital sobre l’origen del nacionalisme espanyol.
Al seu nou llibre, Guaridas del lobo. Memorias de la Europa autoritaria,
1945-2020 (Crítica), Xosé Manoel Núñez Seixas repassa la manera, o maneres, com l’Europa contemporània s’ha enfrontat al llegat dels dictadors després de la seva mort o caiguda. Es tracta d’una memòria conflictiva que inclou una herència material que va des de les tombes dels autòcrates fins a llocs concrets vinculats a ells o a les seves víctimes, una cosa que a Espanya s’ha intentat regular des del 2007 amb la llei de memòria històrica.
— ¿Hi ha a Europa instruments jurídics similars a la llei de memòria històrica?
— Sí, tot i que no tinguin aquest nom, però hi ha moltes i variades regulacions sobre el que es denomina jurídicament venjança contra els passats dictatorials, sobre l’ús de símbols i/o expressions d’exaltació de les dictadures, tot i que a diferència d’Espanya no es tracta d’una llei específica, sinó que són lleis sectorials. A Itàlia, per exemple, van ser promulgades diverses lleis entre els anys 50 del segle passat i els primers anys del segle XXI relatives a l’exhibició de símbols feixistes, sobre delictes d’odi, etc., que tenien com a motivació impedir la proliferació de símbols o concentracions neofeixistes en llocs com Predappio, el poble on va néixer Mussolini. I el mateix es va fer a Alemanya per evitar concentracions neonazis davant la tomba de Rudolf Hess.
— I en aquests països, igual com passa a Espanya, ¿incomplir-les surt gairebé gratis?
— Depèn de sobre què i per a què. Hi ha països en què qualsevol tolerància sobre el record de la dictadura és punible de manera immediata, i on intervenen gairebé d’ofici la fiscalia o la policia estatal, com passa a Alemanya. En altres països hi ha més amagatalls, com a Itàlia, i a Espanya el que passa és que determinats aspectes, com el que refereix als noms dels carrers, es deixen en mans dels ajuntaments on, segons qui governi, de vegades es busquen mitjans per defugir la llei de memòria històrica, incomplint-la directament o posposant el seu compliment.
— ¿Havia d’haver-se efectuat molt abans el trasllat de les restes mortals de Franco des del Valle de los Caídos o hauríem d’haver esperat uns quants anys més?
—S’hauria d’haver fet fa molt temps i amb un ple consens de la dreta i l’esquerra. Es va fer quan es va fer, i més val tard que mai, però en la qüestió de fons no hi ha debat. On sí que pot haver-n’hi és sobre la manera com es va fer (amb televisió en directe) i el moment en què es va fer (potser hauria sigut millor que no hagués coincidit amb una convocatòria electoral pròxima). Però era una anomalia democràtica i calia reparar-la. En la segona dècada del segle XXI no era tolerable que les restes d’un dictador gaudissin d’un tractament privilegiat en un mausoleu situat en terrenys de propietat pública.
— Proposa la necessitat d’aplicar una pedagogia sobre aquests temes però ¿quin tipus de pedagogia?
— Doncs una pedagogia cívica en valors democràtics, és a dir, basada en una sèrie de principis assumibles admesos per una majoria social. Defensar el dret a la vida, a la lliure expressió o als valors associats amb la democràcia, no és adoctrinament, sinó una necessitat. Estem parlant de drets humans i, sens dubte, una dictadura, qualsevol d’elles, és el més oposat que existeix a aquesta pe
«El trasllat de les restes de Franco s’hauria d’haver fet fa molt temps» «No és una revenja, és normalització democràtica» «Aquí surt gratis incomplir la llei de memòria històrica, però a Alemanya intervenen gairebé d’ofici la fiscalia i la policia»
dagogia a què em refereixo.
—Algun sector de la dreta no combregarà amb això.
— Sí, és aquesta dreta que pren tot això com si fos una revenja. Però això no és revenja, és normalització democràtica, i això és una cosa que haurien de ser capaços d’assumir fins i tot partits com el que has citat abans.
— El govern municipal de Madrid va reaccionar amb la retirada de la placa dedicada a Largo Caballero a la casa on va viure. ¿Es pot aplicar també la llei de memòria històrica per a aquesta retirada?
— L’argument del Govern municipal de Madrid, avalat per una sèrie d’historiadors neorevisonistes, va ser que Largo Caballero en el fons era un colpista, que no creia en la democràcia i que, en el seu moment, va recolzar posicions radicals en el socialisme espanyol de la Segona República, fins al punt que alguns el van anomenar El Lenin espanyol. Però Largo Caballero va ser president d’un Govern constitucional, un home que va defensar la legalitat republicana davant una sublevació militar, que va estar exiliat i fins i tot pres en un camp de concentració. Tindria els seus punts debatibles i discutibles, no dic que no, però jo crec que no és acceptable que se li retiri una placa, i menys apel·lant a la llei.
— Sobre el Valle de los Caídos el que vostè ha proposat és la seva dessacralització.
— És clar, perquè un espai amb aquestes característiques no pot estar presidit per un símbol nacional catòlic, acceptat per una part de les víctimes, però no per totes.
— Si es procedeix a la dessacralització de la basílica del Valle de los Caídos i, després, es transforma en un Museu de la Guerra Civil, com aposten alguns, ¿creu que, ja no només els polítics i els historiadors, sinó la societat espanyola, es posaria mínimament d’acord sobre el que s’hi veurà i el que no s’hi veurà?
— Reconec que avui dia seria complicat, i això que per a la majoria dels joves allò de la guerra civil ja els remet a besavis i fins i tot a rebesavis. A Espanya hi ha un consens general sobre punts bàsics de la guerra civil entre els historiadors professionals i hi ha maduresa per portar-lo a terme per definir els continguts, no obstant a mi no em sembla, en termes de practicitat, que Espanya necessiti urgentment un gran Museu de la Guerra Civil, i a més tinc els meus dubtes que el lloc adequat sigui el Valle de los Caídos. En aquest sentit, crec que és més pràctic el que han fet els italians, que han creat petits museus locals sobre el feixisme; o els alemanys, perquè a Alemanya hi ha un Museu de l’Holocaust, sí, però no sobre el nazisme, com tampoc n’hi ha a França sobre l’ocupació nazi. Són passats traumàtics que es consideren potencialment divisius i, per tant, patates calentes que es prefereix defugir. Al contrari, aquest tipus de grans museus són més propis de determinats països europeus de l’òrbita exsoviètica, però les seves finalitats són propagandístiques, i tampoc és això.
— Recentment el Govern municipal de Palma de Mallorca aprovava (tot i que després es va fer enrere) la retirada de les plaques dedicades als almiralls Churruca, Gravina i Cervera.
— Jo el que crec és que l’alcalde no tenia ni idea de qui eren Churruca, Gravina i Cervera però els historiadors hi som per a alguna cosa.
— ¿I si s’hagués al·legat com a motiu que el franquisme va utilitzar aquests noms? ¿Seria legítim o no retirar les plaques?
— Pot ser un argument, però no és menys cert que el record de les guerres de Cuba i les Filipines també va ser venerat per la Segona República. En aquests casos, no estimo aplicable la llei de memòria històrica però sí que són susceptibles, en canvi, de cabre en un procés de revisió del nostre passat colonial. El que passa és que, és clar, si ens posem així acabaríem retirant les estàtues de Trajà. De tota manera, és bo que s’obri un debat referent a això però a Espanya això no té gaire calat, perquè aquí encara estem convivint amb el cadàver de la Guerra Civil.