Que dolents que som
Preparin-se, ciutadans. S’ha acabat Setmana Santa i ja estem una altra vegada en el punt en què la culpa dels contagis és nostra per haver-nos mogut, haver existit o haver maximitzat d’alguna manera les nostres possibilitats d’oci. Se’ns mostraran les imatges dels incívics –que, sense ser poques, sens dubte no són la majoria– i se’ns dirà una altra vegada que hem tornat a omplir les ucis, i que si ens donaven permís per sortir no era perquè sortíssim, ¡a qui li passa pel cap una idea semblant!
Vergés i Argimon aixecaran molt la veu a la seva roda de premsa, indignats amb les opinions crítiques de la premsa, perquè aparta’t tu, que no en saps i no tens empatia, que com has d’entendre si no ets metge que la salut no és únicament física, sinó que depèn també de l’economia (i nosaltres ens distraurem amb aquest fals dilema, mentre ometen el cost extra que suposa per a les arques públiques cada repunt de la pandèmia, i la dada que són els departaments de Treball, Empresa o Benestar Social als quals competeix la gestió sobre aquest àmbit). I res, es decidirà que de tots els grups de pressió que cal escoltar, el de menys és el dels sanitaris, que ja se sap que són molt sacrificats. I que és igual que el mateix departament tingués uns indicadors diagnòstics que havien de guiar les seves decisions sobre reobertures, perquè total, ja fa diversos mesos que no els recorda ningú.
S’ha acabat Setmana Santa i ja estem una altra vegada en el punt en què la culpa dels contagis és nostra per haver-nos mogut o per haver existit
I així el 19 de març es dirà que és important donar aire, i que els que tinguin una segona residència i visquin en una bombolla familiar poden canviar de comarca per gastar-se els calés, i que la salut mental dels qur no tenen bombolla, o que tinguin la família fora, ja serà un altre dia. I el 7 d’abril el missatge serà que tanquem una altra vegada, que quina sorpresa que repuntin els contagis, i que s’ha acabat perquè hem sigut molt dolents. I ovació i retorn a l’arena, i en cauran molts el contagi dels quals s’hauria pogut evitar, fins que les ucis es buidin mínimament i reobrim aviat i malament. I així seguirem corrent en cercles com un hàmster, amb cara d’idiotes, esperant el dia en què ens arribin les vacunes o la mort.
n