Erdogan manipula la UE
La dependència comunitària de Turquia per al control dels fluxos migratoris deixa Brussel·les captiu d’Ankara. El mandatari turc segueix amb les seves provocacions i la repressió política sense témer cap conseqüència que vingui dels Vint-i-set.
La Unió Europea (UE), una de les potències econòmiques mundials més grans, s’està deixant manipular pel règim autoritari turc, la malmesa economia del qual depèn de les exportacions al mercat europeu. El president turc, l’islamista Recep Tayyip Erdogan, se sent enfortit a causa de la dependència europea del seu control migratori, la divisió i debilitat política de la UE i el paper de Turquia d’aliat «valuós» a l’OTAN, reconegut pels Estats Units el 23 de març.
La incapacitat dels Vint-i-set de gestionar els fluxos migratoris ha deixat la Unió Europea captiva d’Ankara des que el mes de març del 2016 va subcontractar el Govern turc per aturar l’arribada d’immigrants i refugiats a canvi del pagament de 6.000 milions d’euros. Des de llavors, Erdogan ha pogut constatar que no ha de témer cap conseqüència seriosa dels Vint-i-set, sigui quin sigui el seu comportament.
La impunitat
És igual que els avions de combat de la força aèria turca violin l’espai aeri grec una mitjana de 20 vegades al mes, que Ankara es doti del sistema rus de míssils antiaeris S400 incompatible amb l’OTAN, que Turquia realitzi prospeccions gasistes il·legals sota escorta militar a les aigües de Grècia i Xipre, que Ankara es negui a aplicar l’Acord d’Unió Duanera amb la UE a Xipre o que Erdogan qualifiqui de «nazi» la cancellera alemanya, Angela Merkel.
És igual que el Govern turc donés suport als extremistes islàmics a Síria mentre preparaven atemptats a la UE, que utilitzi els antics gihadistes d’Al-Qaida a Idlib (Síria), que llancés una ofensiva militar contra les milícies kurdes que van ser decisives per derrotar l’Estat Islàmic, que hagi exportat milicians gihadistes, tropes i armament a Líbia o que fomentés la guerra de l’Alt Karabakh a la tardor del 2020 garantint un decisiu suport militar a l’Azerbaidjan contra Armènia.
La UE, a diferència del cas rus, s’ha abstingut d’adoptar sancions contra l’empresonament dels diputats i dirigents del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), segona força del Parlament turc, ni contra l’empresonament de periodistes, escriptors, activistes socials, professors, acadèmics i crítics amb Erdogan.
La UE ha substituït l’amenaça de sancions contra Turquia del Consell Europeu del desembre per una política d’apaivagament cap a Erdogan. Una llista àmplia de responsables turcs susceptibles de ser sancionats, promoguda per França, va xocar amb l’oposició d’Alemanya, Itàlia i Espanya, que van imposar una agenda «constructiva» després que Erdogan expressés el seu desig de millorar les relacions i suspengués l’exploració gasista. El president nordamericà, Joe Biden, també va demanar a la UE que no sancionés
Turquia, tot i que els EUA mantenen les seves sancions.
La violència masclista
Tan aviat com va quedar clar que no hi hauria sancions de la UE, Erdogan va anunciar el 20 de març la retirada de Turquia de la Convenció per Combatre i Prevenir la Violència contra les Dones, que havia sigut ratificada pel Parlament turc el 2012. Així mateix, Erdogan ha prosseguit la seva ofensiva contra l’oposició i el seu pla d’il·legalitzar l’HDP. La crisi econòmica i la gestió de la pandèmia han debilitat el suport al Partit Justícia i Desenvolupament (AKP) d’Erdogan, amb una expectativa de vot que ha caigut a 32,5% mentre que la de l’HDP ha pujat fins al 28%.
Mentre Erdogan reforça la repressió, la UE va oferir el 6 d’abril, en una cimera a Ankara, renovar el pacte migratori amb fons addicionals, a més de facilitats per a l’exportació i avançar en la supressió de visats. El Parlament Europeu ha exigit «explicacions detallades» sobre què va oferir a Erdogan el president del Consell Europeu, Charles Michel, i sota quines contrapartides. La humiliació de privar a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, una butaca en la cimera, relegant-la a un segon pla, per la negligència del servei de protocol europeu i amb la complicitat de Michel, suposa una nova derrota en la imatge política de la UE i una altra escenificació de la divisió dels seus representants.
Can Dündar, exdirector del diari Cumhuriyet en l’exili després de ser condemnat a 27 anys de presó per haver revelat el subministrament governamental turc d’armes a les milícies islamistes a Síria, assenyala que la cimera a Ankara ha suposat una «decepció enorme» per a les forces democràtiques turques. Dündar lamenta que la UE hagi decidit donar suport a l’autoritarisme d’Erdogan precisament quan es troba més debilitat políticament i econòmicament.
n