Impostos quirúrgics
La debacle provocada pel coronavirus ha buidat les arques públiques. Tant, que agafa força la idea d’un impost mínim global per a les multinacionals. I a més a més amb suport dels Estats Units, cosa que ho converteix en més factible. La tornada de la primera potència mundial al multilateralisme suposa una gran notícia. I aquest és un primer indici. Certament, Joe Biden requereix recursos per al seu pla d’infraestructures de dos bilions de dòlars. Però aquesta necessitat –diguin-me interessat–, ens va bé a tots.
En aquesta línia també es troba la taxa que l’Ajuntament de Barcelona, a instàncies del seu primer tinent d’alcalde, Jaume Collboni, estudia per gravar l’ús de l’espai públic per part del repartiment a domicili de les compres online mitjançant furgonetes i vehicles de «més de dues rodes». Agradi o no, és evident que generen més pol·lució o, si això ja ho cobreixen amb vehicles elèctrics, més congestió del trànsit. I un altre element destacable: persegueix certa protecció del comerç tradicional i local, un rol que abans brandia amb orgull l’extinta Convergència i que recull amb noves empentes un equip municipal d’esquerres; així com dels riders i altres serveis diferents dels d’Amazon i altres gegants tecnològics que no es consideren operadors postals. La idea és oportuna i genera debat.
Quan les administracions públiques necessiten més ingressos per als serveis que ofereixen, com passa amb la crisi actual, és precís recórrer als impostos. El mateix Fons Monetari Internacional (FMI), molt allunyat de l’extrema esquerra, proposa gravar més els grans patrimonis. En tot cas és necessària precisió de cirurgià, és a dir, no s’ha de llançar les xarxes sobre les classes mitjanes amb l’IRPF o l’IVA, que es paga independentment de la renda. L’interessant és la imposició quirúrgica, selectiva i focalitzada, sense grans discriminacions: permet recaptar i alhora perseguir un objectiu concret (combatre la crisi climàtica o protegir determinades activitats que es consideren estratègiques).
n