Retards, també amb el PIB
La rebaixa de les previsions significa també que la recuperació s’ajorna un trimestre sobre el previst, i sense senyals clars sobre què passarà amb l’ocupació
Sabíem que la sortida de l’actual crisi sanitària i socioeconòmica seria una cursa de fons, però cada nou retard o postergació de les previsions –en la campanya de vacunació, en les ajudes a les empreses, en l’arribada dels fons europeus...– significa que la meta s’allunya una mica més. Que la recuperació trigarà més a arribar. El Govern central preveu que fins a finals de l’any 2022 vinent l’economia espanyola no tornarà fins als nivells previs a la pandèmia. El Fons Monetari Internacional (FMI) és fins i tot més prudent i el situa el 2023. I, mentrestant, ¿què passarà aquest any? En les seves últimes previsions, l’Executiu estima una alça del PIB del 6,5% per al 2021, és a dir, set dècimes menys respecte dels seus propis càlculs anteriors –potser massa optimistes– i més en la línia amb les previsions de l’FMI, que espera un 6,4% de creixement a Espanya. La rebaixa en les previsions, segons l’actualització del quadro macroeconòmic per al 20212024, presentat ahir per la vicepresidenta segona i ministra, Nadia Calviño, significa també que la recuperació es retarda un trimestre. Tres mesos que poden significar un seriós contratemps per a empreses al caire del tancament i per a treballadors a l’atur o erto. I tot i que la titular d’Economia va acusar aquest càlcul a la baixa al fet que la tercera onada de la pandèmia ha tingut un impacte en l’economia pitjor de l’esperat, no s’ha de desmerèixer cap altre factor igual de decisiu: els fons europeus, els efectes a curt termini dels quals no seran, pel que sembla, tan grans com s’esperava. El Tribunal Constitucional alemany ha frenat les ajudes europees, i aquest retard –un més– evidencia la debilitat espanyola d’haver fiat la recuperació econòmica als 140.000 milions que li corresponen d’aquests fons. Dimecres, el Govern presentarà el pla de recuperació que ha d’enviar a Brussel·les per accedir a aquestes ajudes, de les quals depèn per impulsar totes les inversions públiques i privades que necessita el país, i que de moment no s’han produït. Amb aquest escenari d’espera, és inevitable la comparació amb el magnífic pla d’estímul de l’Administració de Joe Biden per als Estats Units, més ben dotat econòmicament i amb menys traves burocràtiques que el de la Unió Europea.
Deia l’FMI en la seva Assemblea de Primavera que Espanya serà el país que més creixerà aquest any (un 6,4%). En part és una mostra de la resiliència de la seva economia, però també una conseqüència que Espanya també fos el país el PIB del qual es va desplomar més l’any passat (un 10,8%). Així que, en realitat, encara queda per recuperar tot el terreny perdut. Sí que s’ha d’apuntar que la corba ascendeix més ràpid que en l’anterior crisi financera. Però hi ha encara un element més preocupant que el del PIB%: l’ocupació. El creixement econòmic hauria d’anar acompanyat d’una creació neta d’ocupació, sinó serà desigual, i les previsions de l’FMI no són positives: Espanya, el país que més creixerà, serà també el que tingui l’atur més elevat (18,6%). Sona paradoxal, però pot ser el resultat de la falta de polítiques efectives per impulsar el mercat laboral. Els ertos han sigut una eina de xoc molt valuosa, però després d’un any de pandèmia la prioritat de les polítiques laborals s’ha de centrar en la creació d’ocupació. I això també s’aconsegueix agilitant les ajudes directes a les empreses i els autònoms, generadors d’ocupació que resisteixen com poden els vaivens de decisions polítiques en ocasions contradictòries i no sempre ben explicades.
n