El genocidi de Koiné
Si els immigrants venien a castellanitzar Catalunya, ¿què anaven a fer a Madrid?
Cinc anys després del Manifest Koiné, el document en què es defensava el català com a única llengua oficial de Catalunya, alguns dels seus impulsors han reafirmat la seva tesi, també en la suposició que la dictadura franquista va voler «utilitzar i estimular els corrents migratoris com una eina per al genocidi lingüístic i cultural per la via de la minorització demogràfica dels catalans al nostre propi país». Koiné apel·la a la utilització política que altres dictadures han fet de les migracions. Cert. Una altra cosa és mirar el nostre passat i veure-hi peons del franquisme en aquelles multituds de desesperats que fugien de la fam o de la persecució política del mateix franquisme. Una mena de quinta columna del règim, un multitudinari exèrcit involuntari que aconseguiria asfixiar i reduir la influència de la població autòctona debilitant la llengua i la cultura pròpia. Si els immigrants venien a castellanitzar Catalunya, ¿què anaven a fer a Madrid?
Abans d’entrar en consideracions polítiques, val la pena repassar algunes dades de la migració interior espanyola. ¿Va ser Catalunya el punt prioritari d’acollida durant el franquisme? ¿Va ser la dictadura el detonant de les migracions?
Dades clares
La aportación murciana al crecimiento poblacional de Barcelona, del catedràtic de Geografia Joan Vilà i Valentí, hi ha algunes xifres rellevants. L’autor situa la primera gran onada migratòria peninsular a partir dels anys 80 del segle XIX. Prop d’uns 150.000 immigrants van arribar atrets per la indústria barcelonina i per l’Exposició Universal del 1888. A finals d’aquell segle, Barcelona va sobrepassar el mig milió d’habitants. El 1897, gairebé el 30% de la població de la ciutat havia nascut fora de Catalunya. La segona onada es va iniciar en els anys de la Primera Guerra Mundial i va culminar amb una altra exposició, la Internacional del 1929. Es calcula que, en 15 anys, Barcelona va acollir uns 250.000 immigrants. Segons el cens del 1930, un de cada tres barcelonins era un immigrant arribat de fora de Catalunya. El 13,2% provenia de València i Múrcia. Un 8%, d’Aragó. Cap a mitjans del segle XX arribaria la tercera onada migratòria. Entre el 1947 i el 1958, Barcelona va rebre 243.000 immigrants. El 28% d’ells eren andalusos, majoritàriament de les províncies de Granada i Almeria.
El treball acadèmic de Francisco Andrés Burbano Trimiño Las migraciones internas durante el franquismo y sus efectos sociales: el caso de Barcelona recorda que en la dècada dels 60 Madrid va encapçalar la classificació
Ad’acollida (701.105 migrants), seguida immediatament de Barcelona (660.274) i, a més distància, València (209. 467), Biscaia (161.127) i Alacant (128.632). El creixement econòmic del desenvolupisme va ser clau en la gran crida migratòria.
Les dades són clares, ni la migració va arribar amb el franquisme ni Catalunya en va ser la receptora principal. I més enllà de les xifres, no és sobrer recordar que el castellà no és una llengua aliena a Catalunya. Com bé recorda l’escriptor i periodista Sergio Vila-Sanjuán al seu llibre Otra Cataluña. Seis siglos de cultura catalana en castellano (Destino, 2018), la cultura catalana no es pot entendre sense la seva tradició en castellà.
Tot i que en la reafirmació del Manifest Koiné els seus impulsors proclamen la seva intenció de no criminalitzar la immigració, resulta molt difícil no sentir-se menyspreat al veure’s reduït a «una eina per al genocidi lingüístic i cultural» del català.
En les memòries familiars de molts catalans, la migració forçada dels seus avantpassats està plena d’històries de misèria i sacrifici. I si no, de víctimes represaliades de la Guerra Civil i del franquisme. Mil i una anècdotes que, de vegades, parlen de la humiliació de sentir-se discriminats i d’altres, de l’orgull d’haver contribuït al desenvolupament de la terra d’acollida. A les trinxeres del 19 de juliol de 1936, combatent contra el cop d’Estat, també s’hi parlava en castellà. Igual que en la lluita clandestina contra el franquisme. També en la reclamació de la immersió lingüística. Costa creure que tractar els corrents migratoris com a partícips d’una «solució final» del català sigui la millor manera de defensar la llengua.
Tractar la immigració com a partícip d’una «solució final» del català no és manera de defensar la llengua
n