De què va la vida

Sé que em faig gran perquè ja no m’interessa com acaben les històries. Les sèries, les pel•lícules, les novel•les... més que el final m’interessa el camí que m’hi porta, els coms, els perquès. Potser perquè he après que a la vida tot acaba si fa no fa de la mateixa manera, si dura prou. És la vida, que m’interessa. La petita, la que no sabem ben bé com va. Vull que me’n parlin.

¿De què va, la vida? D’estimar, segur. De deixar que t’estimin, també. D’aprendre que res no és mai com vas pensar. Que, per coses i sort que tinguis, sempre hi haurà alguna cosa que no arribaràs a tenir mai. Que sempre t’avorriràs de tot i que viure és, en part, lluitar contra això. Que els altres sempre semblen més feliços, però segurament no ho són. Que allò que no necessites és de fet el més necessari. I que les persones són l’únic patrimoni.

Per tot plegat, ja fa temps que llegeixo amb delit l’Eva Piquer. La segueixo a Catorze, el magazín cultural que ella mateixa va fundar. M’agraden els seus textos perquè parlen de viure. De les partícules petites que componen l’existència: raigs de sol, aigua de mar, soles de sabata, llibretes plenes de paraules, algun viatge (pocs, perquè l’Eva no és de voltar gaire, potser perquè sap que de viatges autèntics n’hi ha pocs), estones compartides amb persones especials (que també en són poques).

Sempre que llegeixo l’Eva penso que en sap més que jo, de la vida. I crec que per això m’agrada llegirla. N’aprenc. És com llegir un llibre d’instruccions. Un d’aquells amb poca lletra però molt condensada, on no pots deixar-te res.El darrer llibre d’Eva Piquer es diu Com abans de tot. Hi recull els articles i també els dibuixos de l’artista Eva Armisén, contrapunt perfecte: ingenus, vitalistes, acolorits, profunds. Les il•lustracions no només fan el llibre bonic: fan al lector reflexiu, el tornen badoc. Badar, per cert, també forma part de l’argument de la (meva) vida. És quan bado que ho veig clar, diria. Però no ens posem massa exquisits, que no és el lloc i no queda espai.

n