¿Per què van trencar Rubén Blades i Willie Colón?
Dos dels salsers més grans de la història fa gairebé dues dècades que no es parlen ni trepitgen un escenari junts per una disputa per diners després d’un concert a Puerto Rico. Dels ets i uts de la baralla és impossible parlar-ne sense recordar que va ser
Ningú al món de la salsa discutirà l’afirmació que Willie Colón i Rubén Blades són dues llegendes vives del gènere. Dos colossos. Ningú discutirà que han compost i interpretat cançons immortals, temes que es continuen cantant i ballant mig segle després i que segurament seguiran vigents d’aquí 50 anys més. Per separat, però també junts. El fruit màxim de la seva associació, com saben tots els salsers, va ser Siembra, l’àlbum llançat el 1978 que segueix sent el més venut de Fania i que avui en dia és considerat un clàssic. Pedro Navaja formava part d’aquell àlbum, però també cançons inesborrables com Plástico o Buscando guayaba. Per això resulta tan descoratjador que no es parlin. Perquè no es parlen. El màxim que han fet en els últims 20 anys és enviar-se missatges a través dels mitjans o de les xarxes socials, i no solen ser missatges gaire agradables.
UNA
«Si bé Colón com a partner és més ponderat en qualitat de company d’Héctor Lavoe, és un fet que per a Fania Records funcionava molt bé tenir-lo de cap d’orquestres que acompanyaven altres cantants», explica Jaime Andrés Monsalve, cap musical de la Ràdio Nacional de Colòmbia. «Colón s’acoblava molt bé a aquest tipus de col·laboracions, i cal dir que de la seva unió amb Rubén Blades van sorgir treballs discogràfics que van tenir una importància capital, entre ells, és clar, Siembra, que està sens dubte entre els cinc discos més importants de la història de la salsa, fins i tot pot ser que sigui el més important. El cas és que va marcar un abans i un després. No en va és considerat el Sgt. Pepper’s de la salsa».
HISTÒRIES
«Colón i Blades eren una cascada d’idees, l’un pel que fa a la producció i la musicalitat i l’altre pel que fa a la creativitat –diu José Arteaga, editor de Radio Gladys Palmera–. La seva associació es basava en una necessitat instintiva: ‘Aquest té el que jo no tinc’». Segons Arteaga, Siembra va ser el punt d’arribada d’alguna cosa que Blades portava temps maquinant i ja havia posat en pràctica al primer àlbum conjunt, Metiendo mano, «que era narrar històries quotidianes». «I és una cosa que només podia tirar endavant en col·laboració amb Willie Colón. Era molt bonic el que Blades escrivia, però sense un productor al darrere de l’envergadura de Colón no hauria funcionat igual. Va ser l’art del novaiorquès per a l’orquestració, els seus arranjaments, el seu olfacte per adequar-ho tot al que necessitava la indústria musical en aquell moment el que va facilitar l’èxit».
UNA
El disc –el primer de salsa amb contingut social, un treball impregnat de més «sentiment llatinoamericà», diu Monsalve, que qualsevol altre que l’hagués precedit– va ser un èxit sense precedents i ho va ser a tot Llatinoamèrica, no només al mercat dels llatins de Nova York, que fins aleshores havia sigut l’àrea privada de Fania. Una fita, el Sgt. Pepper’s de la salsa. De manera que quan es van complir 25 anys de la seva sortida al mercat, Blades va considerar que l’efemèride havia de ser celebrada. ¿Com? Amb un concert. Siembra 25 años después va tenir lloc el maig del 2003 a l’estadi Hiram Bithorn de Puerto Rico, i és sobretot recordat perquè va ser l’última vegada que van tocar junts. Després d’aquella nit, Colón va demandar Blades per incompliment de contracte. «Malgrat que estava clar el frau per part dels empresaris, per algun motiu
Colón va decidir que Blades, que havia promogut el retrobament, era el directe responsable de l’estafa i el va demandar», explica Monsalve. «Diversos anys després va decidir aixecar els càrrecs, però el mal ja estava fet». Si la literatura de la regió va tenir la seva baralla de referència en el cop de puny famós de Vargas Llosa a García Márquez al Palacio de Bellas Artes de Mèxic, la salsa va tenir, i continua tenint, la seva en la vulgar baralla per diners que va separar indefinidament dos dels seus profetes més estel·lars.
EL
«La cosa venia de feia temps», diu Arteaga. «Tots dos tenien la seva manera de negociar i la seva manera de moure’s en el món de la música, els seus interessos particulars eren diferents, i al final s’havien distanciat. Va ser per la pressió del públic que van tornar a gravar junts als 90 [Tras la tormenta], però en lloc d’acostar postures van acabar allunyant-se encara més». Després del concert al Hiram Bithorn, els dos titans de la salsa s’han relacionat a través de declaracions públiques en què no s’entreveu un retrobament. «Però a diferència de Colón, Blades continua tenint paraules càlides per al seu antic amic, almenys de reconeixement al treball que van fer junts. Colón en general prefereix no tocar el tema». «No, no se n’han volgut fer gaire sang», diu Arteaga. «Ha sigut més cosa dels mitjans. Però als altres ens va quedar el cuquet de saber què hauria sigut de la salsa si aquests dos haguessin continuat junts i contents». Qui sap. Potser haurien arribat a fer un altre cim. Tan alt com Siembra.n